Enrere
Desterrat: la túnica de l'orfe
Títol original: Unland: The Orphan's Tunic
1997
Fusta, tela i cabells
Dimensions: 90 x 245 x 80 cm
Referència: ACF0692
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

El treball de Doris Salcedo és una exploració de la dinàmica de la violència quotidiana en la nostra societat contemporània. Després de diversos anys de treball solitari en el seu estudi, el 1990 Salcedo va viatjar cap als paisatges agraris del centre de Colòmbia. Allí va entrar personalment en contacte amb les víctimes de la violència del seu país. Els treballs que va fer a partir d'aquell viatge són testimonis vius del que s'ha oblidat. Després de la seva sèrie «La casa viuda», feta entre 1992 i 1995, on l'artista dóna a conèixer l'horrible experiència dels esquadrons de la mort i les seves matances nocturnes, Salcedo es va interessar per saber com van afrontar els nens una tragèdia d'aquesta mena. Amb aquest objectiu va anar a parlar amb un grup d'orfes d'un poble proper a la frontera de Panamanian, on la situació havia estat particularment angoixant. Unland: The Orphan's Tunic es basa en les entrevistes que l'artista va tenir amb una nena de sis anys que havia presenciat l'assassinat dels pares. La nena era incapaç de verbalitzar el que havia passat, tenia la memòria bloquejada, però en un acte de resistència inconscient portava el mateix vestit blanc que la seva mare li havia fet. Unland: The Orphan's Tunic consta de dues seccions de taules de proporcions diferents encaixades de manera que l'extrem de la més estreta queda per sota de la més ampla, la qual està totalment folrada amb una gasa blanca de seda embastada amb cabells humans. El teixit de seda amb cabells es prolonga parcialment cap a la taula més estreta i acaba amb un últim retoc on els cabells estan directament embastats a la fusta. A diferència de les seves obres anteriors, on els objectes eren metàfores del que amagaven (una vida, una pèrdua), Unland: The Orphan's Tunic presenta una superfície porosa com la mateixa pell, un ens viu que en la seva nua exposició mostra que a la vegada amaga la seva tragèdia. És una metàfora de la nena sense paraules del vestit blanc. Les taules sobreposades són el seu present trencat, a cavall entre el trauma i la supervivència; la zona intermèdia, sembrada de forats i cabells, mostra la pèrdua física i, alhora, en comporta la recuperació. Doris Salcedo parla de lluita, de coratge i d'oposició tant a l'acte mateix de l'assassinat com a l'eliminació de la memòria. L'obra es converteix en un signe de resistència davant la desesperació. Finalment, el «sense terra» a què al·ludeix el títol dirigeix la càrrega conceptual de la peça des del particular fins al general, de la història individual al drama col·lectiu. La nena habita en una terra oblidada, per tant negada i, en certa manera, inexistent, és a dir: la seva terra és una«no-terra», un no-lloc. És aquí on sorgeix el sentit polític de l'obra: Salcedo reivindica l'espai negat com a terreny comú de resistència i de denúncia. Per a l'artista, «l'aspecte polític d'aquest tipus de construcció es torna evident; més encara si pensem en l'exili, en la impossibilitat d'habitar un espai, que és un dels aspectes determinants del nostre segle».

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol / 1995

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar