Enrere
Últimos deseos (Darrers desitjos)
Títol original: Últimos deseos
1995
Videoprojecció: DVD (color, so)
Dimensions: 6' 06'' Dimensions variables
Referència: ACF0650
Edició: 2/3
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

A la meitat de la dècada dels noranta, Antoni Abad va fer un gir substancial en la seva producció artística i va començar a utilitzar els mitjans audiovisuals, que fins llavors no s'havien manifestat en la seva obra, clarament vinculada a una reflexió escultòrica basada en la lectura de materials industrials seriats. L'artista sempre ha manifestat el caràcter de continuïtat conceptual que per ell ha significat l'adopció d'aquestes noves estratègies. En paraules d'Eugeni Bonet, «l'ús del vídeo o d'altres tecnologies audiovisuals [en l'obra d'Abad] constitueix una prolongació lògica d'uns plantejaments que ja estaven presents en les seves escultures del final dels vuitanta. Concretament, pel seu interès per un tipus d'escultura metamòrfica i flexible, fins i tot plegable, dotada de mobilitat (però no a la manera cinètica) i capaç de regenerar-se en diferents estats de la matèria, continuant sent sempre una i la mateixa... i múltiple». La utilització d'imatges en les quals aquestes transformacions es feien visibles ja apuntava el terreny que l'artista havia d'aprofundir després amb l'ús més explícit de la tecnologia audiovisual. Últimos deseos, una peça del 1995 que va representar l'inici d'una nova etapa, consisteix en la imatge filmada en contrapicat d'un funàmbul nu que es desplaça sobre una corda, projectada al sostre o a la volta del recinte expositiu. L'enquadrament, d'una gran força visual, està format per un primer pla de la corda, un segon pla del funàmbul i un tercer pla de foscor que emmarca tot el conjunt. Últimos deseos subratlla amb intensitat tres aspectes conceptuals: la circularitat temporal, la simplicitat com a element condensador o de «suspensió» i la fragilitat com a discurs de coneixement. D'una banda, la circularitat, tema recurrent en els treballs d'Abad, s'il·lumina en aquesta obra mitjançant la seqüència en forma de bucle dels moviments del funàmbul, cosa que, a més, intensifica la sensació de desprotecció o incertesa pròpia de l'activitat del trapezista, que avança i retrocedeix titubant sobre la corda, sobre «la corda fluixa». D'altra banda, la simplicitat visual de la peça, molt pròpia d'un artista que adopta una sòbria economia de mitjans, garanteix una concentració conceptual que ajuda en gran manera l'espectador a introduir-se inequívocament en la reflexió que l'obra proposa. Aquesta simplicitat produeix, tanmateix, una forta sensació escenogràfica, ja que la imatge es projecta sobre el sostre i provoca una «suspensió barroca», gairebé hipnòtica, de la mirada de l'espectador; es tracta d'un sentiment al·lucinatori propi d'un escenari il·lusori integrat en la quotidianitat. I, finalment, el discurs sobre la fragilitat que proposa Últimos deseos: la realitat del risc, de la inseguretat, del perill com a continuum, la consciència de la inexistència de llocs on agafar-se i de xarxes de seguretat, no solament en la nostra vida com a tal sinó també en el context de la pràctica artística i de la mateixa «espectaduria» de l'art. Segons l'opinió del crític Luis Francisco Pérez, «en Abad, la figura humana que llisca majestuosament pels territoris de la crisi és una metonímia de la caiguda de la il·lusió representacional i de l'abandó d'aquesta en la impossibilitat».

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar