Enrere
Sense títol
Títol original: Sin título
1995
Pintura, embuts metàl·lics, escaiola i projecció d'ombres
Dimensions: 268 x 263 cm
Referència: ACF0622
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

El color blanc ha estat una de les constants en el treball de Concha García, de la mateixa manera que constitueix el nexe d'unió entre les dues peces que posseeix aquesta col·lecció. En l'obra d'aquesta artista, el blanc s'associa als materials predominants que utilitza: l'escaiola al començament i els llenços posteriorment. Si bé és consubstancial a l'escaiola, produeix un regust pobre i té un tacte especial, en el cas dels llenços el blanc és elecció personal o, si més no, voluntat de continuïtat. Però, per què el blanc? Tant Fernando Castro com Francisco Calvo Serraller, dos crítics que han escrit en catàlegs de l'artista, han mostrat dues posicions coincidents davant aquest color. Així, Castro parla, tot citant Bloom, del buit i de «la idea cabalística de la creació». Calvo Serraller recorda un text de la mateixa escultora i assenyala «una poètica de la memòria» que recorre la seva pausada evolució. Les dues peces de la Col·lecció de la Fundació "la Caixa" es van mostrar en dues exposicions diferents a la galeria Fúcares de Madrid, els anys 1995 i 1999. Caldria contextualitzar-les amb la resta de les obres que s'hi van exhibir i, després, relacionar-les. Sense títol és una escultura de paret, no gaire habitual en la producció de Concha García. En aquella mateixa mostra caldria esmentar, en aquest sentit, Abrazo i una altra obra composta per unes gases blanques que queien d'un tub. L'obra de la Fundació "la Caixa", però, és molt més pictòrica; juga amb la lleugeresa i amb la incorporació de diferents plans i espais. Segurament era la peça més ambiciosa, però, tot i que presentava elements comuns amb gairebé totes les altres, es diferenciava del conjunt. Les semblances eren el blanc esmentat, els materials -escaiola i altres estris- i una evocació general de records nebulosos. La diferència més important -deixant de banda la disposició a la paret, ja comentada, i la incorporació consegüent del mur a l'escultura- consistia en l'element més definitori d'aquesta exposició individual: la presència gens dissimulada de les agulles de cap com a elements lleus de protecció. També s'hi distingien referències maternals clares per mitjà de formes al·lusives a fruits o llavors amb l'exterior d'escaiola que, a l'interior, com a perillosos filaments, amagaven agulles de cap que tenien una funció més defensiva que no pas agressiva, cosa que confirmava un dels títols, Semillas protegidas. Totes les escultures presents en la mostra individual del 1995 tenien, per tant, un aire de família amb ressonàncies d'un possible món femení que impregnava fins i tot l'estètica dins la qual es movien, i que, a més a més, en aquells moments flotava en l'ambient artístic espanyol amb exemples molt semblants. L'originalitat de l'escultura de paret en la producció de Concha García consistia a fer el pas (que després no ha continuat) d'incloure en la pròpia obra elements estructurals de la sala d'exposicions, cosa que significava anar més enllà de l'escultura exempta tradicional. Els aspectes pictòrics, que sorgeixen tant del fet de pintar la paret com de les ombres projectades pels embuts o per aquest mateix objecte, també hi tenen una presència crucial, que es combina amb una poètica en la qual l'element estructural forma part de la peça com a referent construït pels altres elements. Per la seva banda, Escabel entronca amb una tradició important en l'escultura de les últimes dècades, en la qual els elements del mobiliari domèstic han tingut un paper important com a metàfores i al·legories diverses, segons els casos. Diferents peces de l'exposició individual que es va presentar a la galeria Fúcares l'any 1999 s'assemblen molt, per exemple, a l'escultura de José Pedro Croft pertanyent a aquesta col·lecció. Però també hi ha algunes diferències. Malgrat que en totes dues obres es fan servir mobles, les figures blanques que els acompanyen difereixen perquè en l'obra del portuguès són geomètriques (fetes amb guix) i, en canvi, en les de Concha García són amorfes, com coixins de formes capritxoses però arrodonits, en una «tradició» que es pot reconèixer fàcilment (a Espanya podríem esmentar Begoña Montalbán, encara que ens hauríem de remuntar, ja fora de les nostres fronteres, a Louise Bourgeois). El títol de l'exposició en què es va presentar aquesta escultura exempta va ser «Hacer la casa», del qual es desprèn una certa ambigüitat. D'una banda, el que realment proposa l'artista no és que ens ocupem de l'estructura física, d'allò que ens dóna aixopluc (encara que també s'hi exhibia un dibuix del cub amb teulada de dos aiguavessos), sinó més aviat dels mobles d'aquest habitacle. D'altra banda, «Hacer la casa» significa també fer dissabte, endreçar, cosa que evoca les tasques domèstiques. No en va aquestes escultures amb mobles i roba recorden una casa abandonada durant força temps, els mobles de la qual s'han tapat perquè la pols i la humitat no els facin malbé. Els mobles que l'artista utilitzava eren de dos tipus: bé per descansar (cadires o un escambell), o bé per desar-hi coses. La impossibilitat de fer-los servir, a causa de les protuberàncies blanquinoses que s'hi han format, fa ressaltar la càrrega tan gran de memòria que duen, perquè així els ho atribueix l'artista.

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Escambell / 1999

  • Trepadora vermella / 2004

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar