Enrere
El caminant. L'illa. La font
Títol original: El caminante. La isla. El manantial
1992
Tècnica mixta sobre tela
Dimensions: Díptic: 280 x 185 cm
Referència: ACF0576
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Al llarg dels anys vuitanta la pintura de Gerardo Delgado va seguir un procés genètic en què un tema o un argument, entès com un context d'idees o clima intel·lectual, més enllà del mer pretext, configurava una mirada reflexiva i contemplativa alhora, donant cos, coherència i sentit a una pintura que s'organitzava en sèries. Això implicava un període molt lent i pausat destinat a la sedimentació d'idees i a l'elaboració pictòrica, en el qual s'abordaven amb rigor tant els problemes de caràcter formal com els pròpiament interpretatius i poètics, més relacionats amb els aspectes argumentals. No es tracta d'una pintura de citacions o d'erudició, ja que, per bé que s'assumia el pes de la història, dominaven recursos intuïtius, solucions plàstiques que implicaven una narrativa molt lligada a una poètica de l'evocació i, sobretot, una mirada profundament pictòrica. En El caminante la pintura obre, en forma de metàfora, un viatge sense retorn que es dirigeix a l'interior, com un recorregut d'introspecció per senders perduts, per camins plens de dificultats. El viatge és també una metàfora de la vida, i hi conflueixen la pintura com un consol però alhora com una lluita i un mitjà per afirmar les tensions i les contradiccions que conformen una actitud. Paral·lelament al món desolat de Schubert, s'insereixen en la sèrie elements autobiogràfics que conformen un procés catàrtic d'afirmació i de canvi. L'inici d'aquesta sèrie va coincidir amb un moment en què Gerardo Delgado no podia reconèixer-se inscrit en cap generació pictòrica; sentia que el context pictòric en el qual se situava el seu treball no era entès amb justesa, i a través d'aquestes obres va construir un àmbit propi de reflexió, en què cabien tant el pensament com l'emoció. Les primeres obres de la sèrie «El caminante » sorgeixen de la immediatament anterior, «El archipiélago». En aquest primer nucli d'obres, al qual pertany El caminante nº 1 (1986), s'estableix una dualitat construïda per dues teles verticals que formen un díptic, en aquest cas unit per una fusta desgastada que accentua la imatge de paisatge que, alhora, donarà unitat a tota la sèrie. Altres obres immediatament successives, com Muerte en la tarde (1986), es concentren en una sola tela emmarcada parcialment per fustes desgastades i esquerdades, que remeten als moments més desesperançats o declinants d'alguns dels lieder del cicle schubertià, en els quals s'intueix la mort en el paisatge desolat (Letzte Hoffnung, «última esperança»), en el color gris dels cabells (Der Greise Kopf, «el cap gris») o en la presència d'un corb (Die Krähe, «el corb»). Més tard l'artista decideix establir una dualitat horitzontal per subratllar la condició essencial de paisatges, reduint els formats i fent més concisa la pintura, concentrant en la part inferior dels díptics l'obscuritat de camps de color subtils i matisats. A aquest moment pertany El caminante, la isla: el manantial (1992); la sèrie -que, com hem vist, al principi apareix carregada d'amargues ressonàncies autobiogràfiques- aquí es va fent més diàfana i esperançada. Les tres obres que posseeix la Col·lecció de la Fundació "la Caixa" tracen amb molta precisió el complex desenvolupament d'aquesta sèrie, nucli central del treball de Gerardo Delgado, les variacions i els canvis del qual reflecteixen les transformacions del procés creatiu de l'artista.

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Caragol blau / 1982

  • Les ruïnes I / 1984

  • La grandesa del profeta / 1984

  • Mort a la tarda / 1986

  • El caminant núm. 1 / 1986

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar