Enrere
Imaginació morta imagineu
Títol original: Imagination, Dead Imagine
1991
Videoinstal·lació: 5 vídeos LaserDisc (color, so), estructura de fusta i miralls
Dimensions: 295 x 253,5 x 253,5 cm
Referència: ACF0530
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Aquesta peça, produïda per a l’exposició «El jardín salvaje», que es va organitzar a la sala d’exposicions de la Fundació ”la Caixa” de Madrid l’any 1991, està formada per un cub, a les parets del qual es projecten les imatges –en un primer pla tancat– de diversos angles d’un cap androgin, d’aspecte molt serè i sobri. El cap està, per dir-ho d’alguna manera, encapsulat dins del cub, del qual sorgeix el so d’una respiració intensa. L’acció, que es repeteix cada quinze minuts en les diverses pantalles de vídeo, és simple, però alhora violenta i enigmàtica. S’aboquen damunt del cap una successió de fluids que, segons se suggereix, són corporals: sang, orina, vòmits, excrements, semen, saliva, etc. També hi apareixen insectes. De tant en tant, una imatge es dissol en la següent mitjançant un efecte de cortineta en vídeo a manera de transició. Mentre s’aboquen aquests fluids sobre el cap, l’expressió del rostre roman impassible. Per fer aquesta obra, Judith Barry va fer servir un muntatge informatitzat de dos models vius, un masculí i l’altre femení, als quals va sotmetre al bany de fluids. La majoria de les substàncies «desagradables» que apareixen a l’obra són, en realitat, líquids com ara mel, sopa, sucs, etc., tot i que els insectes eren de veritat. Barry va utilitzar la tecnologia digital per mesclar les imatges, per bé que va decidir no amagar com se solapaven els dos models per tal de deixar ben clar que es tractava d’una simulació. Segons Margaret Morse, «el resultat d’aquesta fusió és un híbrid que desafia les categories existents de gènere, simulant un patiment humà de proporcions heroiques». El títol de l’obra deriva de l’última novel·la de Samuel Beckett, Imagination Dead Imagine, publicada el 1965. Beckett hi descriu una estança austera on hi ha asseguts un home i una dona que experimenten cicles invariables de llum i calor. Barry també va incorporar a aquesta obra elements de la novel·la de J. G. Ballard The Impossible Room, en la qual es recull la imatge d’un cub com el que es mostra a la peça. Tanmateix, la influència més decisiva prové de la filòsofa francesa Julia Kristeva, especialment dels seus escrits sobre el que és abjecte. Segons Kristeva, l’abjecte no és res brut o malaltís, sinó quelcom que sorgeix quan es posen en dubte les expectatives fixes, les que defineixen una divisió clara entre el cos i el món físic. La peça de Barry vol plantejar una reflexió sobre els límits de la condició d’un ésser viu, i sobre la manera com allò que està «podrit», allò que és «abjecte», infecta, dóna forma i emmarca la vida. L’artista concep alhora aquest treball com un diàleg en el context de la història de l’art mateixa, en concret amb el minimalisme d’artistes com Sol LeWitt o Tony Smith. Segons Barry, el seu objectiu era «resituar el cos dins del minimalisme…, dins del cub minimalista, i veure què li podia passar a aquell cos en aquesta situació».

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar