Enrere
Poezie Proletarska
1988
Esmalt sobre vidre i fusta
Dimensions: 97 x 70 cm
Referència: ACF0480
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

L’obra de Rogelio López Cuenca es pot definir com un procés al·legòric, és a dir, com un intent de subvertir el significat tancat dels signes tal com s’han establert en qualitat de símbols. Si el símbol és una estructura tancada i empresonada sotmesa a la dictadura d’una única interpretació, l’al·legoria pretén trencar aquest monopoli, fragmentant-lo, confonent-lo i atorgant-li nous contractes de sentit segons el context en el qual s’expressa. Així doncs, no és casualitat que Rogelio López Cuenca treballi essencialment amb materials que ja existeixen, amb objectes trobats que li permeten soscavar els règims establerts dels significats. El 1988 Rogelio López Cuenca va fer les obres Poetry i Poezie Proletarska. La primera és un oli sobre tela, mentre que la segona està feta amb esmalt sobre vidre i fusta. Aquests treballs van obrir una nova via d’experimentació pel que fa a la relectura dels signes codificats del màrqueting i del món de la informació pública sota la mirada «desordenada i lliure» del poeta o artista. A Poezie Proletarska, l’artista utilitza el famós logotip de la marca Pepsi i en canvia el nom pel de Poezi (eproletarska) o «poesia proletària». A Poetry, López Cuenca juga amb els plafons de senyalització pública en diverses llengües i subverteix les informacions pròpies d’aquests dispositius inserint la paraula «poesia» escrita en els idiomes respectius de les banderes. D’aquesta manera, el fet poètic, normalment associat al que és privat i íntim, adquireix una escenificació pública. Mar Villaespesa ha escrit: «Al contrari del que passa en la tradició del poema trobat, que vol incorporar aquests fragments al codi poètic, Rogelio López Cuenca pretén dur la poesia al codi públic». En aquestes obres, Rogelo López Cuenca pretén explotar a fons el territori que hi ha entre les zones neutres codificades de l’espai públic d’informació i les àrees sensibles pròpies de l’expressió artística, que sempre estan lluny de qualsevol codificació. La seva intenció és aconseguir una hibridació d’aquests territoris, de manera que de la tensió resultant puguem extreure’n una consciència capaç de posar en dubte determinades seguretats. Tant a Poetry com a Poezie Proletarska, López Cuenca indica subtilment un fet fonamental en la seva recerca de complicitat amb l’espectador: «que les fonts d’on extreu les seves formes cauen assenyaladament fora de la designació d’art», segons paraules de Dan Cameron. L’encreuament entre la disposició pública (tant institucional com comercial) de la imatge i la complicitat dels espectadors pel fet de saber com s’articula aquesta imatge serveix a l’artista per emprendre un debat sobre l’anomenat «art d’elit», com també sobre les produccions culturals basades en experiències encara no delimitades en el camp de l’economia visual. López Cuenca imprimeix en les seves obres una voluntat de socialitzar el discurs de l’art i ho fa apropant l’espectador al terreny de la paradoxa, ja que és en la paradoxa que s’il·lumina l’interès institucional per unificar els sentits i jerarquitzar els significats. Si hi ha alguna cosa que defineixi realment el treball d’aquest artista malagueny és el fet de situar la pràctica creativa fora dels llocs i dels contextos artístics tradicionals, el fet de qüestionar tant la funció social de l’art i de l’artista com el lloc que ocupa el fenomen creatiu en les jerarquies polítiques d’interpretació i comunicació. En aquest sentit, l’obra de López Cuenca està fortament emparentada amb tota una generació de creadors europeus i nord-americans (des d’artistes plàstics intervencionistes de l’espai públic, com Dennis Adams o Barbara Kruger, fins a dissenyadors contraculturals) decidits a sotmetre la producció a un cert camuflament per tal de generar confusió i esborrallar els discursos «forts». En certa manera, es tracta de vestir-se de policia com a estratègia per poder-se colar a la comissaria i detenir, encara que només sigui per poca estona, l’entramat de significats que hi ha a dins. Però també és cert que es produeix el procés invers, és a dir, la introducció d’elements totalment aliens a la clàssica producció creativa com a via per qüestionar el paper i la projecció de l’art. Sovint, els estaments polítics qualifiquen aquest camuflament de «confusió». Sobre això, només cal que recordem els problemes que López Cuenca va tenir amb l’organització de l’Expo 92 a causa de les seves intervencions sobre els punts de senyalització del recinte. Com ha manifestat Charles Bernstein, «l’obra de López Cuenca ha estat desallotjada repetidament dels espais públics per als quals es va encarregar, adduint objeccions que no tenien a veure amb el contingut de l’obra sinó més aviat amb l’aparent manca de contingut. I és que qui nega l’espai de la informació oficial mina l’autoritat de qualsevol transmissió autoritzada». D’altra banda, l’ús de referents com el d’una famosa marca multinacional de refrescos, plafons de senyalització o senyals indicatius de trànsit (com a Kommendes Paradise) –sovint produïts en forma d’adhesius o cartells per poder-los col·locar al mig del carrer– fa que el discurs arribi a un cercle d’espectadors molt més ampli que el que tradicionalment es mou pels circuits professionals o elitistes de les galeries, encara que això no condueixi obligatòriament a un discurs certament populista. Segons Cameron, Rogelio López Cuenca «manté la distància suficient amb la bellesa convencional per no caure a la trampa de donar una gratificació sensorial abans de desassossegar-nos amb una nova presa de consciència». Ja finalment, un dels elements que recorren tota l’obra de López Cuenca, i en especial les peces a les quals ens referim, és l’humor. Mitjançant jocs verbals, jocs de paraules, girs lingüístics i juxtaposicions de significats, els treballs de l’artista malagueny sempre indiquen una sola cosa, però al mateix temps apunten cap a una altra cosa, és a dir, desfiguren qualsevol sentit unívoc i provoquen el somriure i fins i tot el riure com a forma aguda de reflexió i crítica visual.

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Et in Bacardia Ego / 1993

  • Bandera d'Europa / 1992

  • Kommendes Paradise / 1991

  • Poetry / 1988

  • Dior / 1997

  • Seven Up / 1996

  • Viure en els pronoms / 1993

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar