Enrere
Tisbe
1989
Acer amb pintura sintètica
Dimensions: 97 x 76 x 114 cm
Referència: ACF0479
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Una prova de la dificultat de classificar el conjunt del treball de Pello Irazu és l’extensa nòmina d’artistes d’aquest segle amb els quals, d’una manera o d’una altra, se’l relaciona en tota la seva bibliografia. N’esmentaré només uns quants: Anthony Caro, Blinky Palermo, Richard Serra, David Shapiro, Frank Stella, Donald Judd, Richard Artschwager, Dan Flavin, Haim Steinbach, Félix González Torres, David Hammond/Hammons, Lothar Baumgarten, etc. No fa gaire, ell mateix esmentava Joseph Beuys, els escultors anglesos dels setanta (la New Generation) i Enzo Cucchi entre els seus referents. Així mateix, podríem remetre’ns al constructivisme i als suprematistes, però sense deixar de recordar l’afirmació d’un dels seus millors crítics, Kevin Power, el qual sobre Irazu, Bados, Moraza i Badiola apunta que, més que donar continuïtat i modificació permesa als principis de la modernitat, el que fan és «centrar l’atenció en algunes de les seves limitacions». És a dir, la seva disposició és la d’una anàlisi crítica dels postulats avantguardistes, no la d’una creença cega en les seves bondats. Tisbe formava part de les peces exposades a la mostra que va fer conjuntament amb Txomin Badiola –que presentava la sèrie «Twin»– als Riverside Studios de Londres, després d’un any de residència dels dos artistes a la capital britànica. Aquesta obra constitueix un exemple magnífic de l’obra de primera maduresa de l’escultor. L’aparent formalisme de l’obra, l’estructura, la geometria dels buits i de les vores, són trets que la situarien, com hem dit més amunt, en els límits del constructivisme o en una relectura dels aspectes menys minimalistes del minimalisme. Tanmateix, la dislocació dels plans provoca una tensió interior que actua com a detonant dels principis de racionalitat del constructivisme, al mateix temps que una certa confidencialitat afectiva –basada fonamentalment en el color– l’allunya de la fredor industrial del minimalisme. «L’objecte pot ser simple», explicava Irazu en una entrevista, «però aquesta senzillesa formal és producte d’una síntesi, d’una operació de mínims, i pretén recollir una complexitat conceptual, l’interès de l’objecte.» La manera com Irazu utilitza el color en aquesta etapa defineix clarament la seva personalitat artística: «El color és una necessitat de l’escultura, no del tema. L’objecte et porta per camins no previstos, ja que no es tracta de la representació estricta d’alguna cosa sinó de la possibilitat d’un desig. Vull que el color ampliï l’articulació formal que hi ha entre els dos elements principals. Necessito que em permeti travessar el mur que els separa, que funcioni des de dins de la peça».

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol (The Adversary) / 1994

  • Espai per a dos / 1992

  • Petons d'estiu / 1992

  • Sense títol / 1985

  • Wild / 1988

  • F.F. / 1997

  • Acrobat / 2000

  • 310 Blow up / 2001

  • Bestiari / 2003

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar