Enrere
De cara a la paret
Títol original: De cara a la pared
1989
Fusta, esmalt, mirall i lona
Dimensions: 111 x 161 x 7,5 cm 110,5 x 160,5 x 7,5 cm
Referència: ACF0473
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Tot parla en veu baixa en l’obra de Ricardo Cotanda. El seu llenguatge és soterrat, ple de misteris, de buits i plecs. I això ja es percebia en algunes peces que va fer al cap de poc temps d’acabar els estudis de Belles Arts (1987), pel fet de recórrer a la tela de color blavós com a material metafòric que al·ludeix a la idea d’embolcall, de capa protectora que amaga, disfressa, cobreix. En aquestes peces, de títols suggeridors, que tenen una mica de nen crescut i alhora d’adult entremaliat –per exemple, La sortida no és per aquí, De raons, en tinc, Com quan l’explorador, I cada cosa al seu lloc, etc.–, Cotanda es fa ressò, tot materialitzant-la, de la funció polivalent de l’espacialitat escultòrica; situa elements a terra, a la paret, però en el fons s’allunya del formalisme dels moviments escultòrics que Rosalind E. Krauss va englobar en una dimensió expandida, desbordada. Per tant, seria un greu error encabir-lo en aquestes coordenades. I és que en aquest artista valencià no hi ha res casual ni tampoc no hi ha res que respongui a efluvis deliqüescents, a patrons retinians o a rampells decoratius, sinó a una consciència del valor de les metàfores, de la riquesa de les associacions, moltes inspirades en aquella escola de sorpreses que anomenem surrealisme. I, sobretot, en el valor que aquells fills espuris de Lautréamont van concedir a l’objet trouvé. Per això no és estrany que Cotanda esmenti Marcel Duchamp entre els seus mestres, en particular Le Grand Verre, una peça-reflexió que ha influït en l’artista els últims anys, però no per l’enginy del ready-made, sinó per l’al·lusió al caràcter eròtic d’aquest mateix ready-made, que sovint passa desapercebut. I amb Duchamp, de rebot, Robert Gober també és esmentat, o, més ben dit, homenatjat. En aquest sentit, es pot afirmar que Contra (1988) es refereix al batec invisible de les sensacions. Es tracta d’una obra formada per una pala/recollidor de gran format situada sobre el terra, recoberta per una superfície de goma enrotllada a l’extrem oposat al mànec de la pala. Al mateix temps, en l’obra es fa una referència implícita, encara que d’una manera magnificada, als treballs casolans, artesans, als treballs manuals, que Cotanda va portar a la màxima expressió amb confeccions brodades. El mateix artista s’ha referit al seu interès per tot allò que és laminar, és a dir, tou i mal·leable, però que pot comportar un vessant dur, i on es pot presentar una ambigüitat límit entre les superfícies internes i externes de les escultures. Així, en el cas de Contra, la rigidesa del ferro de la pala queda protegida paradoxalment per una extensió de goma que solament la cobreix d’una manera provisional i l’objectiu de la qual, deixant de banda el recobriment, no és solament funcional. A De cara a la paret (1989) es recullen sensacions infantils, en parlar indirectament de traumes i càstigs. Això es pot observar en els mateixos components de l’obra: dues estructures quadrades, situades l’una al davant de l’altra, com si es miressin. L’una, com si fos una pissarra, porta un barret blau de punta que recolza en un sortint de fusta, on suposadament hi hauria d’haver l’esborrador; l’altra llueix un mirall, a més a més d’un barret idèntic a l’altre. Els barrets semblen al·lusions a l’alumne castigat (una mena d’històric capell suavitzat), obligat en un racó de l’aula a expiar la seva infracció i la seva desobediència. Cotanda, un artista amb una gran habilitat en el brodat i la costura, activitats tradicionalment enquadrades en l’àmbit femení –en són testimonis l’ús de teles, guants, gorres i mocadors amorosament brodats–, juga amb el significat ocult dels objectes, encara que no es tracta de peces trobades per casualitat, sinó d’objectes intencionadament carregats de sentit. Amb aquesta intenció, Cotanda se sent atret per la paradoxa de juxtaposar elements contrastats, gairebé antitètics, com una tela i una serra, o un barret i unes batedores, deixant-hi anar un ingredient sexual, sempre subtil, com sembla que indica la seva sèrie «…Arribar a la neu» (1995), en la qual Lorca, el Lorca de sexualitat reprimida per l’Espanya més negra, li serveix per modelar l’aixovar del nuvi. Així, en l’obra de Cotanda el desig circula d’home a home, tot fugint de les normes establertes.

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Entre parèntesi / 1989

  • Amb ulls nous / 1990

  • Ampla (Peça tímida núm. 2) / 1987

  • Contra / 1988

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar