Enrere
Revolucionari-Clàssic-Racional-Superior-Aristocràtic-Reaccionari
Títol original: Revolutionär-Klassisch-Rational-Überlegen-Aristokratisch-Reaktionär
1988
Pigment sobre tela i marc de fusta
Dimensions: 90 x 750 cm
Referència: ACF0431
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

«Revolucionari, Clàssic, Racional, Superior, Aristocràtic, Reaccionari». Aquests adjectius, escrits en alemany amb una tipografia bauhausiana sobre un fons vermell i tot emmarcat amb motllures negres, formen aquesta peça de Gerhard Merz del 1988. L’artista situa l’espectador davant d’uns termes codificats dins del discurs històric i li proposa un joc d’interpretacions encreuades. Situats en els extrems, els adjectius «Revolucionari» i «Reaccionari» sembla que ofereixen, d’entrada, una interpretació antitètica. No obstant això, els termes col·locats al mig obren el camí cap a la paradoxa, ja que són, en part, apel·lacions que tant la Revolució com la Reacció utilitzen per als seus fins. Merz emplaça l’espectador en el marc de la mateixa història de l’art –amb la seva contradicció constant entre el que és modern i el que és clàssic–, però també en el terreny de les relacions entre la història i els conceptes que la identifiquen en el temps, sempre amb la intenció d’establir un diàleg («Per tal que la conversa sigui una cosa entre iguals, el receptor n’ha de saber tant com l’autor»). Gerhard Merz parteix de determinades premisses modernoformalistes, com per exemple la individualitat en l’acte de fer i veure («No vivim en una societat universal en què l’art hagi de visualitzar la voluntat de la comunitat. L’art és d’individus per a individus«); la necessitat que l’art sigui autoreferent, com a model per a una crítica distanciada de la realitat («L’art i la vida són coses radicalment separades. Com a artista no espero millorar les relacions entre la gent»), i una economia de mitjans que sigui capaç d’expressar forma amb la mínima presència d’ornament. En aquest sentit, Merz es desmarca de certs discursos postmoderns en els quals s’advoca per una superació dels criteris propis de la modernitat, tant la immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial com la posterior. No obstant això, en aquesta i en alguna altra obra de Merz, sembla que també es fa una reflexió crítica sobre el mateix caràcter formalista d’aquesta modernitat, ja que l’artista posa sobre la taula el paper de l’espectador com a motor d’una dinàmica oberta de significats. Aquesta reflexió també la trobem en alguns artistes europeus, com Leonel Moura, i nord-americans, com la generació de Peter Halley, que va intentar alliberar la pintura formalista dels anys cinquanta de la cotilla estricta del crític Clement Greenberg, gran impulsor de la teoria formalista americana. Greenberg defensava a ultrança que l’art no tingués altra referència que si mateix. Merz mostra un gran interès per aconseguir «objectivar» el significat dels signes –en el cas d’aquesta obra, el sentit dels adjectius històrics–, però d’acord amb el moment present, cosa que en la majoria dels seus treballs provoca l’aparició de la ironia. Sobre la seva estètica, considerada «freda» i d’una gran condensació conceptual, l’artista comenta el seu desinterès per un art espectacular, i afegeix: «L’art és construir amb el cap fred».

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar