Enrere
Temps d'exposició
Títol original: Exposure Time
1989
Videoinstal·lació: vídeo U-Matic (blanc i negre i color, so), il·luminació i runes erosionades pel mar i la sorra
Dimensions: 5' 32" 400 x 450 x 1000 cm
Referència: ACF0369
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

L’any 1989, Eugènia Balcells va fer aquesta videoinstal·lació per a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa”. Partia d’una reflexió sobre la memòria personal i col·lectiva davant la renovació i la transformació que experimentava en aquells moments la ciutat de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Entre la sorra i les roques de la platja on es va edificar la Vila Olímpica, l’artista va descobrir tota mena de restes de construccions pertanyents a una història relativament propera de la ciutat, sotmeses d’una manera constant a l’acció erosiva del mar. Trossos de parets de maó desgastats i arrodonits, fragments de mosaics i rajoles de l’interior de les cases, restes del paviment dels carrers, fragments de marbre, columnes de pedra, capitells i pedestals. Tot un munt de vestigis revelaven un passat molt pròxim i alhora un paisatge que li suggeria una visió anticipada de les nostres pròpies ruïnes. Balcells es va proposar rescatar aquella memòria de la ciutat tot exposant els fragments trobats en la instal·lació Exposure Time, que va concebre com un gran diorama que incloïa imatge i so. Al fons de la sala i a sobre d’una obertura circular es projecten, en una pantalla de vídeo, imatges de llum i d’aigua. Aquestes imatges es transformen en cicles temporals successius, que van de la foscor total a la llum més intensa, i que condicionen al mateix temps la il·luminació de l’escena. En encendre’s i apagar-se gradualment els llums elèctrics i electrònics es determina l’aparició i la desaparició de la visió, cosa que suggereix el fet d’obrir i tancar els ulls, o el pas del dia a la nit, o de la vida a la mort. Paral·lelament als cicles lumínics, els intervals de so i silenci adquireixen una gran importància. La composició musical de Peter Van Riper combina enregistraments sonors de l’entorn urbà i del mar amb textures sonores sintetitzades. Així, sota la remor de la ciutat se sent la presència del mar, que es fa perceptible com una respiració profunda. En aquesta peça el mar esdevé el símbol de l’origen i de la destrucció i la recreació perpètues del món. El procés destructiu s’evidencia també per mitjà dels enregistraments de vídeo que es poden veure en dos monitors situats dins de sengles obertures a l’entrada del diorama, en els quals es mostra l’espectacle de l’esfondrament real dels edificis a la zona de la Vila Olímpica, superposat damunt unes imatges d’onades que desgasten de mica en mica els materials trobats. Unes imatges, en definitiva, en què l’artista evoca la ciutat com un escenari que canvia permanentment.

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar