Enrere
Ventall VIII
Títol original: Eventail VIII
1987
Fusta
Dimensions: 252 x 165 x 180 cm
Referència: ACF0338
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Entre el 1985 i el 1987 Vercruysse va fer les seves «Atopies», una sèrie de treballs en els quals fa servir conceptes com el no-lloc i reflexiona sobre les natures mortes; el 1986 va iniciar un nou corpus d’obra que va denominar «Eventails» i que no va acabar fins al 1987. Aquestes obres es componen essencialment de marcs buits i pedestals escenografiats en l’espai. Eventail VIII consisteix en dos nivells de marcs negres buits sobre la paret i uns pedestals de fusta vermellosa que fan de barricada (o d’espectadors) davant dels marcs. En disposar els elements en tensió mútua i en confrontació directa amb l’espectador (ja que «usurpen» el seu suposat lloc de contemplació en l’espai), l’artista emfatitza l’autonomia de l’obra, com si depengués únicament de si mateixa. Malgrat això, els referents dels elements com a «llocs» en els quals es presenten les obres d’art obliguen l’espectador a projectar els seus propis continguts. El resultat que aconsegueix l’artista té un caràcter paradoxal, ja que fracassa en l’intent d’assignar cap significat concret. Vercruysse ofereix a l’espectador un «ventall» de possibilitats a l’hora d’atribuir significats i li permet de decidir quines han estat les intencions de l’artista, però sense poder obviar que les formes que té al davant tenen la força del que «existeix per si mateix». Aquesta concepció fa de la peça en qüestió un exemple magnífic de les tendències postmodernes que, sense rebutjar totalment el caràcter autònom de la creació, volen distanciar-se dels que advoquen per una «abstracció» estèril de l’art i l’artista. Amb aquest ventall o varietat d’opcions, Jan Vercruysse sembla plantejar una crítica al minimalisme i a les teories formalistes de la modernitat que defensen que «el que veus és el que veus». Els seus treballs volen qüestionar la idea que una obra pot comunicar «veritats» sense tenir en compte els canvis culturals que es produeixen al seu voltant en el temps. Vercruysse aplica en aquestes obres un tipus de mirada molt present en l’art belga: la disfunció. Com René Magritte –mitjançant recursos surrealistes– o Marcel Broodthaers, Vercruysse insta a «posar de cap per avall» les relacions tradicionals entre forma i significat, i afegeix nous camins d’entesa visual a través del silenci projectat per unes formes sense contingut aparent, però la realitat de les quals respon a unes circumstàncies històriques i culturals determinades i determinants. Els «Eventails» dramatitzen, en certa manera, el perill de perdre la imatge mitjançant una saturació de significats.

Altres obres de l’artista a la Col·lecció Altres obres de l’artista a la Col·lecció

  • Tombes / 1989

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar