Enrere
El camí per anar aquí
Títol original: Sentiero per qui
1986
Pedres, diaris, ferro, vidres i neó
Dimensions: 200 x 400 x 1400 cm
Referència: ACF0313
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

L’iglú és la marca de fàbrica de Mario Merz. Però l’iglú no és simplement una anècdota formal que identifica immediatament les seves obres, sinó que amb aquest element Merz proposa un moviment dialèctic que delimita les seves intencions veritables. Més enllà dels elements «pobres», l’iglú és una forma elemental: una semiesfera que construeix un espai absolut, sense angles. En la seva simplicitat hi trobem una qualitat de dimensió mística, però també mítica i intensament metafòrica; en primer lloc pel seu aspecte primitiu, que expressa una preocupació fonamental del gènere humà: la necessitat de recer, de refugi. L’iglú delimita també una àrea habitable, un mínim d’habitabilitat. No obstant això, no es poden oblidar els elements pobres que configuren aquest refugi simple i primitiu, ni tampoc no es pot desestimar la precarietat amb la qual ha estat construït. Potser perquè la intenció de Mario Merz no és tant edificar un espai com delimitar-lo, traçar uns límits que, malgrat tot, queden difusos. És a dir, l’iglú és una forma simple alçada amb pobresa, és un espai tancat en la mateixa mesura que és obert, és opac però també transparent; proposa una dialèctica entre l’espai interior i l’exterior. Aquest iglú de Merz planteja, doncs, una relació entre l’espai interior i l’exterior: per la semitransparència o precarietat de la construcció; però, d’una manera més evident, per la filera recta de catorze metres de llarg que el travessa, formada per diaris apilats en blocs. De nou un material pobre –el paper de diari–, amb un caràcter efímer que es destaca: tots els diaris són del mateix dia, són endarrerits, s’han desestimat, no els han comprat ni els han llegit mai; estan destinats al reciclatge, i l’artista els recicla com a element metafòric. I de nou enfrontats dialècticament, contradient i contrastant amb la pobra materialitat dels diaris, els neons: un dispositiu tecnològic davant la pobresa, el primitivisme i l’elementalitat de l’iglú i dels objectes naturals i efímers. Aquests neons alineats reprodueixen un altre dels elements característics en l’obra de Mario Merz des del 1971: la successió Fibonacci. Cada nombre d’aquesta successió s’obté a partir de la suma de les dues xifres anteriors (1, 1, 2, 3, 5, 8...). En correspondència amb el vaivé dialèctic que proposa Merz, els neons reprodueixen una progressió que explica el creixement vegetal, biològic i humà: un nas, dues orelles, cinc dits. Aquesta progressió que concorda amb el creixement travessa un refugi semiesfèric amb una clara reminiscència de la idea de maternitat. La simplicitat de la successió de Fibonacci i la referència mítica a la maternitat de l’iglú constitueixen les bases d’una obra fonamentada en elements mínims, bàsics, primitius i mítics, que l’artista mescla i multiplica com a representació d’un món fluid i dinàmic. Harald Szeemann ha escrit que Mario Merz pertany a l’última generació d’artistes solitaris, visionaris. En aquest sentit, la seva obra es presenta com una creació orgànica, com un intent de recollir les relacions mòbils i dialèctiques que organitzen el món: la tensió entre la pobresa i la tecnologia, entre continuïtat i discontinuïtat, entre allò obert i allò tancat, entre la verticalitat i l’horitzontalitat, entre allò autònom i allò metafòric.

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar