Enrere
Luisa II
1993
Ferro i pintura
Dimensions: 240 x 96 x 34 cm
Referència: ACF0272
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

L’article «Retrato del artista desahuciado», que Pepe Espaliú va publicar al diari El País el dia 1 de desembre del 1992, va caure com un cop de maça damunt les carrinclones i hipòcrites ments benpensants. Amb la destresa literària que va caracteritzar un artista que també va ser poeta, hi denunciava la crueltat amb què es tractava els homosexuals a Espanya, i l’Església catòlica s’enduia els dards més enverinats. Espaliú, que es declarava obertament homosexual i que es va convertir d’aquesta manera en un pioner de la causa gai, també parlava de la seva condició de malalt de sida, un acte meritori si tenim en compte que en aquells moments els sidosos eren estigmatitzats, fins al punt que se’ls arraconava amb exclusió i menyspreu. Luisa II és una peça que consisteix en dues gàbies de ferro de cap punxegut, d’una aparença gairebé gòtica. Del fons de les gàbies surten una sèrie de filaments que pengen quasi dos metres fins a abraçar-se, de manera que totes dues peces es fonen en una continuïtat material i simbòlica. La primera versió, Luisa, difereix de la que es comenta en la mida i l’aspecte de les gàbies, ja que en el primer cas tenen unes formes corbes més suaus i arrodonides. El títol de l’obra fa referència a una amiga de l’artista, Luisa Martínez, defensora de la lluita contra la sida a Madrid, que va morir a causa d’aquesta patologia. L’ús de les gàbies és per a Espaliú una metàfora que incidia en l’empresonament que representava per als malalts de sida viure amb una malaltia que s’havia associat, interessadament i malèvolament, amb uns hàbits i uns comportaments heterodoxos (toxicomania, pràctiques sexuals anals, etc.) i amb persones d’ètnies minoritàries (negres, hispans, etc.). Ser un malalt de sida equivalia a rebuig, odi i demonització, a aïllament i reclusió. Els sectors més conservadors, beats i ultramuntans, dins i fora d’Espanya, així ho feien entendre amb la seva política ultratjant. En canvi, Espaliú buscava solidaritat i suport allà on havia trobat incomprensió i oprobi. Per aquest motiu, les gàbies, símbol de la curtedat de mires social i també de l’ostracisme imposat als sidosos, s’entrellacen, ja que per als mateixos malalts de sida i per als qui els estimaven era fonamental fer el cor fort dins la presó en la qual es veien atrapats. Espaliú, que va dur a terme dues lluminoses performances als carrers de Sant Sebastià i de Madrid l’any 1992 per mostrar als ciutadans que no corrien cap risc pel fet de tocar i estar en contacte físic amb un malalt de sida –ell mateix va ser portat enlaire per diferents parelles–, va buscar en l’escultura incomptables recursos i figures que s’endinsessin en el problema de l’exclusió. Així, a més a més de les gàbies, van sorgir de la seva imaginació portentosa al llarg dels anys closques de tortuga, cordes-embuts, caixes esfondrades, campanes escindides i mutilades, palanquins (els Carrying, que van donar nom a un projecte col·lectiu únic en l’art espanyol: The Carrying Society). Amb aquests cossos escultòrics, ara opacs i hermètics, ara incomplets i clivellats, Espaliú elevava els nafrats de la societat (els malalts, els que patien prostració, els que eren violentats per l’insult i la denigració) a una esfera de dignitat: allí on els homes i les dones es fan solidaris en el respecte a la diferència.

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar