Enrere
La Germandat
Títol original: La Hermandad
1994
Videoinstal·lació: monopatins de pell de porc, taules de fusta, barres d'alumini, monitors de televisió i vídeos transferits a DVD (color, so)
Dimensions: 60' Dimensions variables
Referència: ACF0081
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Des de mitjans dels anys vuitanta, el panorama plàstic veneçolà va experimentar canvis decisius que van permetre que alguns dels seus artistes s'incorporessin a l'escena internacional. Meyer Vaisman, Sammy Cucher i José Antonio Hernández-Díez són bons exemples d'aquesta projecció. Les instal·lacions d'Hernández-Díez, des del començament de la dècada dels noranta, tenen algunes característiques comunes que es podrien resumir en la combinació d'estructures escultòriques -que fan referència al mobiliari, tot partint de formes minimalistes- amb monitors de televisió en els quals es poden veure imatges relacionades amb reelaboracions de la cultura popular o visual, o bé amb la realitat del seu país. En aquest sentit, els mobles que fabrica Hernández-Díez serveixen de suport per recolzar-hi les imatges i, alhora, indiquen la impossibilitat de separar aquests dos mitjans: el context és el que dota de sentit l'obra, i no és possible desarticular-la en parts. Encara que en una cultura visual el que es veu en un televisor atrapa la mirada de l'espectador, a les instal·lacions d'Hernández-Díez serveix com a crida d'atenció per submergir-nos en una ficció hermètica a través del que és hiperreal. Per exemple, a In God We Trust I (1991) les imatges dels saquejos que hi va haver l'any 1989 a Caracas s'emmarquen en una estructura tradicional de poder (la piràmide i l'ull que tot ho veu), i a San Guinefort (1991) l'artista recorre a una història popular medieval, tot i que l'aparença de la instal·lació és molt tecnològica. Aquí trobem un dels fils que han lligat els treballs de l'artista durant gairebé tota la dècada dels noranta: la imbricació del que és popular i local amb el que és tecnològic i internacional. Es podria afirmar, d'alguna manera, que de l'enfrontament d'aquestes dualitats sorgeix un treball que s'elabora en el conflicte, una característica que podria ser el denominador comú del millor art llatinoamericà dels anys noranta. La hermandad, presentada a l'exposició «Cocido y crudo» (1994), té molts dels elements que hem esmentat més amunt. D'una banda, continua utilitzant mobiliari com a suport per als monitors de televisió, i, d'altra banda, apunta el conflicte sorgit de la barreja de cultures, en aquest cas indicat amb la realització de monopatins amb pell de porc fregida (el chicharrón veneçolà). Iconogràficament, la pell de porc ja havia estat utilitzada a Los tres X (1993), i també el gos, però en un sentit diferent, a San Guinefort, esmentada abans. De la mateixa manera, el xoc social i cultural és present tant en aquesta obra com en les precedents. A més a més, l'artista ens proposa dos plans: d'una banda, el de la realització dels monopatins (que es veu a les pantalles), i, d'altra banda, el de l'exposició d'aquests mateixos monopatins en una barra, cosa que permet que en degoti el greix. Sens dubte, aquesta és una obra inquietant en la qual la violència és present com a fruit d'aquest conflicte. La imatge del tercer monitor, que mostra uns gossos devorant uns monopatins, podria resumir la brutalitat implícita en qualsevol societat.

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar