Enrere
Sense nom
Títol original: Sin nombre
1996
Fotografia en color sobre bastidor de fusta i estructura amb sostre de fusta i vidre
Dimensions: 27 fotografies: 225,5 x 110 cm c/u Dimensions totals: 230 x 1041 x 490 cm aprox.
Referència: ACF0032
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció

Fitxa obra Fitxa obra

Montserrat Soto concep la imatge fotogràfica com un codi que, pel seu caràcter reductor, permet intuir matisos intermedis i subtils que normalment estan ocults a la mirada del nostre entorn real. És «una altra expressió» capaç de captar -i de traslladar-nos a- situacions pròximes i alhora llunyanes que, en contemplar-les, se'ns revelen involuntàriament. En un altre aspecte, és interessant destacar que en totes les seves obres l'espectador és el punt d'intersecció que els confereix possibilitat de sentit: és l'obertura mental i sensible de qui les observa, en relació amb l'entitat significativa de cadascuna, cosa que els atorga la seva entitat intel·lectual i experiencial, molt lluny ja de la concepció d'obra d'art com a objecte de culte, a anys llum de la consideració modernista de contemplació com a misticisme i passivitat. Tot i que aquests axiomes són presents, en línies generals, en tots els treballs de Montserrat Soto, a Sin nombre algunes característiques queden potenciades clarament respecte a altres projectes anteriors, i al mateix temps s'hi endevinen subtilment nous trets de projectes posteriors. Podem remarcar, per exemple, que els conceptes de fragmentació i de pausa a què solen fer referència els seus treballs -per exemple Tracto III (1994), Tracto perdido (1994) o Sin título. Valla desierto (2000)- es fan palesos en la successió dels vint-i-set fragments- imatge de passadissos buits i les seves nombroses portes tancades. D'altra banda, en aquesta peça, la intenció -que es manté al llarg de la seva trajectòria- que l'espectador s'introdueixi en cadascuna de les seves imatges, la penetri i hi transiti, és evident o, millor dit, inevitable, ja que es tracta d'un habitacle ensostrat de trenta metres quadrats en què la visió de les seves imatges (que en conformen les parets) només és possible si s'hi accedeix a l'interior i es creua. També suggereix un altre concepte important de l'ideari d'aquesta artista: el d'arquitectura entesa com «la forma que tria la persona per amagar-se, per protegir-se», i que paradoxalment, a Silencios (1997), un petit habitacle les parets del qual reprodueixen magatzems d'obres d'art d'importants institucions nacionals, Soto extrapola a una reflexió sobre les obres d'art i els espais (les arquitectures) que les acullen. Aquesta sèrie, iniciada amb Intervalo (1994) -una imatge que mostra quatre sales d'exposicions buides, en successió les unes a dins de les altres i en continuïtat per mitjà de la unió de les seves perspectives-, queda completada amb Paisaje secreto (2001), l'últim dels seus projectes, que presenta seixanta cases de col·leccionistes de Llatinoamèrica, Amèrica del Nord i Europa. No obstant això, exceptuant la sèrie anterior, l'enfrontament de l'espectador amb ell mateix -que a Sin nombre arribava a produir un vertigen físic pel joc de la seva arquitectura real (triple estructura cúbica), sumat a la modificació digital de la perspectiva en cadascuna de les imatges- continua sent la pauta en projectes com Desiertos (2000), compost per imatges individuals de deserts d'Utah, Colorado i Arizona, o a Sin título. Serie Islas (1998-1999), les imatges de les quals pertanyen a diversos racons de les illes Åland a Finlàndia. En una successiva «superació» del que, afortunadament, aquesta artista ens té acostumats, la poètica, la força de la subtilitat, l'habilitat en la gens perceptible modificació digital i, per què no, la bellesa formal, converteixen les seves imatges (com ho va fer a Sin nombre) en estímuls efectius per a un trànsit sobre nosaltres mateixos i sobre el que ens envolta.

Obres que et poden interessar Obres que et poden interessar