Carlos Franco
Espanya, 1951
Enrere
Encara que només fos pel fet d’haver guanyat el concurs per a la decoració de les pintures murals de la Casa de la Panadería de la plaça Mayor de Madrid i el seu fastuós resultat final, que commou i alhora enganya els visitants i turistes, que les admiren però sovint en confonen l’època i l’autoria, el madrileny Carlos Franco mereixeria formar part de la història de l’art espanyol contemporani com a figura sense parió. I, a més, la seva contribució a aquesta història ha estat molt més important i decisiva. Va iniciar la seva trajectòria pública al començament de la dècada dels setanta del segle passat i va formar part protagonista del grup d’artistes que, primer a la galeria Amadís de Madrid i a partir de dos anys després a la galeria Buades d’aquesta ciutat, van canviar totalment l’ambició i els horitzons de l’escena espanyola: teòricament i pràctica per la seva renúncia explícita a les convencions de l’avantguarda de postguerra i la seva voluntat de transformació del discurs i del fet de pintar, entès com un dispositiu conceptual més dels que eren viables en aquell moment. Carlos Alcolea (1949-1992), Guillermo Pérez Villalta (1948), Santiago Serrano (1942), Jordi Teixidor(1941), Nacho Criado (1943-2010), Luis (1937) i Paz Muro o Alfonso Albacete (1950) són només alguns d’aquests artistes que van confluir en un projecte comú. Entre els més grans hi havia Luis Gordillo (1934) i José Guerrero (1914–1991). Pintors figuratius i abstractes i altres artistes immersos en les aquí denominades «noves pràctiques artístiques», que abastaven des de la poesia experimental i l’art per ordinador a l’art conceptual lingüístic, van coincidir també en aquesta expansió internacional dels interessos dels artistes espanyols i en la seva independència enfront de la resposta política sovint articulada contra la dictadura franquista, que era en la seva última etapa. Carlos Franco va absorbir en el seu treball el món urbanita de la ciutat –amb inevitables reminiscències del pop art–, i immediatament es va interessar pel món dels mites en la mitologia clàssica grega i romana, tractats d’una manera gens acadèmica, alhora que explorava el món dels pintors clàssics assimilant-ne les propostes amb una nova formulació que convertia la superfície pintada en un lloc propici per als esdeveniments i dotava les figures i els fets representats d’un dinamisme i una vitalitat, d’un moviment físic i afectiu interior, únics en la pintura internacional. Encara que pugui semblar estrany, a aquests dispositius no els eren absolutament aliens els propis de la màgia i la prestidigitació. Pocs anys després, va fer el mateix amb cultures originàries del continent africà i d’Amèrica Central i del Sud, en un procés idiosincràtic igualment excepcional. En el segon cas, ha realitzat importants obres públiques, fonamentalment religioses. O mago do carnaval, una pintura relativament primerenca, del 1977, és representativa d’aquestes dimensions culturals. A més, l’esplendorós tractament pictòric de la superfície duu aquesta obra més enllà de la imatge estàtica i la converteix en una seqüència real en ple desplaçament. Va formar part de l’exposició «26 pintores / 13 críticos. Panorama de la joven pintura española», que es va organitzar el 1982 i que va recórrer diverses ciutats espanyoles.
Mariano Navarro

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • El mag del carnaval / 1977