Pep Durán
Espanya, 1955
Enrere
Aquest escultor i escenògraf teatral es va donar a conèixer amb la seva exposició «Sabates», organitzada a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1979, i ben aviat va esdevenir un dels artistes més singulars del panorama de l’escultura contemporània a l’Estat espanyol. Conjugant el seu interès per l’objecte quotidià i la seva trajectòria teatral ja iniciada a la fi de la dècada dels setanta en el camp de l’escenografia i el vestuari, i coincidint quant a plantejaments amb moltes de les aportacions propiciades per la nova escultura anglesa en aquells mateixos anys, l’artista va definir un vocabulari escultòric «entorn de la memòria, el record, l’arxiu, la idea de món, la construcció de les imatges, l’esperit de representació, el lloc de les idees, l’espai de la confusió material i els dispositius fonamentals de l’escultura construïda a partir del principi del collage», com va escriure el crític Manel Clot. A la fi de la dècada dels vuitanta, Duran va fer una sèrie d’escultures de paret que, a manera de grans collages, revelaven el seu interès per materials com ara les fustes velles, que deixaven entreveure la seva pertinença a una utilitat ja obsoleta, o bé per objectes amb un cert aire de nostàlgia com els motlles per fer barrets, o per una sabatilla de boxador, insinuant-nos la seva admiració per Arthur Cravan. I hi afegeix una referència a la natura, a través de la seva representació, mitjançant unes mantes de llana decorades amb motius florals. En moltes de les peces d’aquesta sèrie, Duran també fa servir un objecte de vestuari com és el cinturó, per unir diferents materials i per introduir un element de tensió que ens remet a un ús industrial i mecànic, i que sens dubte és un signe de complicitat envers les construccions dels dadaistes i especialment les propostes de Kurt Schwitters. En el catàleg que recull aquesta sèrie, l’escriptor Vicente Molina Foix parla de l’empremta escenogràfica que hi ha en les peces escultòriques de l’artista, i destaca que el seu repertori d’objectes i materials no és en cap moment una «glossa sentimental de mons abolits, sinó una reconstrucció crítica i una mica sarcàstica, que posa l’accent en el caràcter superflu i endimoniadament juganer del petit món de la producció artística sobre el qual s’ha fundat la mateixa avantguarda històrica». Finalment, algunes de les escultures d’aquesta sèrie, com moltes altres, es va reutilitzar en una nova instal·lació, Construir els dies (L’objecte), que es va presentar per primera vegada el 1995 i per a la qual l’artista va emprar una selecció de vuitanta peces, que va trossejar i va reordenar de nou al sòl, en una mena de balanç del seu treball com a escultor, per inventar «una història sobre com fer un corpus nou amb restes i fragments d’altres», conjuminant l’experiència vital i l’experiència artística.
Glòria Picazo

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Gran format, petita història / 1989