Jordi Colomer
Espanya, 1962
Enrere
Jordi Colomer estudià història de l'art a la Universitat de Barcelona, arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i seguí els cursos de disseny de l'escola Eina. Molt aviat el seu treball es decantà cap a l'escultura en ferro de gran format, tot convertint-se en un dels protagonistes de la nova escultura que es genera a Espanya a partir de la dècada dels vuitanta, que amplia insospitadament els horitzons de l'experiència estètica. Des de la seva primera exposició individual a Barcelona l'any 1986, la seva obra ha anat configurant un discurs cada cop més articulat a partir del culte a l'objecte: associació d'objectes, en un desplegament infinit de possibilitats formals que esdevenen metàfora de la dimensió real de l'espai privat de la persona. L'artista, a partir d'aquests fragments trobats que disposa en un espai definit pels volums, reivindica el que hi ha de més humil o banal en la relació de l'ésser humà amb el seu entorn. L'objecte, rastre visible de presència humana, és allò que ens situa en un context que reconeixem pròxim a la nostra experiència quotidiana. Allunyats del sistema que els és propi, els objectes utilitzats per Colomer perden el significat però mantenen el substrat històric i social. Mitjançant la deconstrucció, construeix noves arquitectures amb fragments del món i ens proposa la subversió, l'alteració de l'ordre habitual en el qual es troba l'objecte, equiparant-lo així a l'objecte artístic. Les estructures plàstiques que planteja Jordi Colomer qüestionen la idea de la perfecció, proporcionen imatges que alteren el concepte d'ordre, versen sobre l'arquitectura del llenguatge i la relació arbitrària que aquest té amb la realitat i, en definitiva, ens conviden, sempre d'una manera diferent -des de la contradicció i la incongruència, des de l'adequació i la confrontació- a reinterpretar l'objecte. Contigüitats i ambigüitats, o fluctuació dels límits entre la pintura i l'escultura i entre l'arquitectura i el disseny. Com ell mateix diu, «l'artista ha de mostrar els mecanismes que fan possible la ficció». L'obra que aquest artista fa al final dels anys vuitanta ens permet situar-lo en el terreny de la instal·lació, que concep en estreta relació amb l'entorn arquitectònic. Jordi Colomer se sent proper al to irònic que es desprèn de les paràboles de Marcel Duchamp i de l'arquitecte Adolf Loos, si bé la seva obra també ens remet a altres artistes clau de l'art del segle XX, com ara Joseph Beuys, Marcel Broodthaers o Antoni Tàpies
Eva Solans

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Puça / 1993

  • 45 Gold-Fish / 1992

  • Estrelles àrabs / 2005

  • Artilleur Puce / 1987

  • Gran domèstic / 1987

  • Tòpic amb pluja / 1996

  • Pianet / 1999