Willie Doherty
Irlanda, 1959
Enrere
Willie Doherty (1959, Derry) és un artista visual, nominat dues vegades al premi Turner, que viu i treballa a Derry. El seu context natal ocupa un paper crucial en la seva obra, que explora la lògica i la representació dels problemes lligats al conflicte nord-irlandès. La neutralització del conflicte a la premsa i la idealització del paisatge irlandès, la manipulació de la por i la victimització de la societat (The Only Good One is a Dead One, 1993), la producció de la memòria i l’oblit (Ghost Story, 2007), la vivència de les tribulacions del procés de pau (At the End of the Day, 1994) o la construcció de l’imaginari del terrorisme a través de clixés i llocs comuns (Non-Specific Threat, 2004; Unfinished, 2010), conformen la seria de problemes amb els quals s’enfronta críticament el treball d’aquest artista, que posa en relleu el caràcter irreductible, polièdric i no reconciliable del conflicte. Doherty situa el seu treball en els buits d’interpretació dels discursos que explora; les peces són, en conseqüència, expressament ambigües i inacabades, per fer partícip l’espectador de la incertesa i el malestar de viure en un territori dividit. Quan tenia dotze anys, Doherty va ser testimoni de la mort a trets de tretze persones durant el Diumenge Sagnant, el 1972. L’endemà els diaris negaven que hi hagués hagut aquestes morts. La consciència de la manca de fiabilitat de les imatges i el discurs que la premsa produïa sobre el conflicte va ser determinant per a Doherty. Així, quan va tornar a Derry el 1984, després d’estudiar a Belfast, va sentir la necessitat de recontextualitzar i reimaginar el paisatge nord-irlandès, inscrivint el llenguatge del conflicte en la seva representació. La tècnica que tria és la fotografia en blanc i negre, sobre la qual imprimeix una paraula (o més d’una) que disloca la lectura unívoca de la imatge. Damunt d’imatges que retraten la construcció de fronteres internes a la ciutat, la polarització de faccions polítiques o les cicatrius d’aquestes divisions en el territori Doherty imprimeix paraules que posen de manifest les tensions i ansietats que habiten aquest paisatge. Les estratègies conceptuals i formals que Doherty desenvolupa en aquesta primera etapa formen l’espina dorsal de la seva obra. A partir del 1983 incorpora a la seva pràctica la imatge en moviment –en forma de pel•lícules, instal•lacions fílmiques i diapositives–, fet que li permet recrear escenes i narratives més complexes. La seva producció audiovisual es caracteritza per una estètica propera al cinema negre i una narrativa desconcertant, que són el resultat de l’ús de múltiples pantalles i una veu en off dessincronitzada de la imatge. «The Only Good One is a Dead One», exposició que li va valer la primera nominació al premi Turner, és una instal•lació que invita a la confusió interpretativa. En dues pantalles en què apareixen un cotxe en una carretera de nit i les vistes de l’interior del cotxe, se sent la veu en off d’un home que va passant de la por de ser víctima a la fantasia de ser un assassí. La presentació formal de la peça –dues pantalles que fan cantonada– es fa ressò de la dicotomia del contingut i nega l’espectador de la visió total de l’escena. El llenguatge de les obres sempre és ambigu i transcendeix tota coordenada política específica, la qual cosa fa que, al capdavall, el treball de Doherty apel•li a un espai comú de negociació de la identitat, la memòria o la producció de la veritat.
Julia Morandeira

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Inacabat / 2010