Elena Blasco
Espanya, 1956
Enrere
Es defineix com a pintora perquè el color té un protagonisme notable en la seva producció, però el treball d’Elena Blasco (Madrid, 1950) abraça tots els mitjans: pintura, per descomptat, però també objectes, dibuix, gravat i obra múltiple, collage, escultura, instal·lacions, fotografia… La seva trajectòria comença a finals dels anys setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta cristal·litza el seu llenguatge personal, que no es relaciona de cap manera amb els corrents hegemònics a Espanya en aquells anys, dominats pels influents neoexpressionismes i per la transavantguarda, per l’anomenada nova figuració madrilenya –generació a la qual pertany– i per una pràctica conceptual, reduïda quant a nombre però que va produir aportacions rellevants. La seva obra no es podria adscriure en cap d’aquests nuclis d’artistes ni plantejaments estètics, de manera que ha caminat allunyada de grups i moviments, fora del focus del mercat i del públic tot i que valorada per artistes i un sector de la crítica. Sempre ha estat al marge. Però quina és la seva singularitat? Sens dubte la manera com relaciona, barreja i fa conviure els diferents mitjans, «gèneres» i llenguatges amb un resultat que es resisteix a la descripció i, encara més, a la classificació. Un paisatge emergeix del quadre i s’estén, a través de diferents elements i objectes, convertit en una instal·lació; es representa un espai domèstic per mitjà de formes toves –mobles de goma, teles estampades– que fabrica, reutilitza o reconverteix. Els materials tèxtils i els objectes quotidians s’integren en convivència amb la pintura i formen una única peça, que a vegades grinyola i que sempre és sorprenent. Les seves fotografies es poden compondre de diferents «capes»: intervé en una imatge trobada o que ha fet amb la seva càmera amb un dibuix que se li adhereix, o en pinta algunes zones per «completar-la» amb un gir de significat; o fins i tot por fotografiar alguns quadres seus per després tornar a pintar damunt de les seves imatges i «refotografiar-les». A vegades fa servir suports transparents, com els acetats, en els quals sorgeixen diferents «escenes» o «motius» que després superposa en un relat multicolor desconcertador. Aquests gestos amb què construeix les seves peces integren l’atzar, però sense renunciar a un llenguatge extraordinàriament depurat tot i que adoptin una aparença esbojarrada, anàrquica i espontània. Aquest aspecte hedonista, lúdic i desimbolt que presenta el seu treball amaga, tanmateix, una actitud radicalment crítica tant envers els prejudicis que dominen molts dels nostres comportaments privats com envers les formes socials que ens regeixen. La veu de Blasco s’alça contra tota submissió a través d’un llenguatge que parla de l’alegria de viure, que comunica energia, un llenguatge que té com a armes l’humor i la ironia, el comentari àcid de la realitat que sempre es fa de manera el·líptica perquè sigui l’espectador, amb la seva perspicàcia, qui completi la lectura. La peça Sense títol sintetitza la seva manera de sumar diferents mitjans. La imatge fotogràfica capta una mena de paisatge prèviament construït per l’artista amb materials diversos en convivència amb la pintura. Elena Blasco va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid i ha compaginat l’activitat artística i la docència. La seva obra s’ha exposat a Rotterdam, Colònia, Berlín, Ciutat de Mèxic, Nova York, Tòquio, Barcelona, Santiago, Sevilla i Bilbao, entre altres ciutats. El 2012, a la Sala Comunidad de Madrid-Alcalá 31, va presentar una antològica titulada «Millones y abundantes razones» en la qual revisava les tres darreres dècades de la seva trajectòria.
Alicia Murría

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol / 2004