Adrian Paci
Albània, 1969
Enrere
Adrian Paci, seguint la professió del seu pare, va començar a estudiar pintura a l’Akademia e Arteve (Actualment Universitat de les Arts) de Tirana, la capital d’Albània, dos anys després de la mort del dictador neoestalinista Enver Hoxha. A començaments dels anys noranta va ser enderrocat el seu successor, Ramiz Alia, i amb ell també va caure la uniformitat del realisme socialista davant les primeres exposicions d’art abstracte al país. Va ser llavors quan Adrian Paci va esdevenir professor de la Universitat de Shkodra, la seva ciutat de naixement, de tradició catòlica, i va començar a produir una pintura de caràcter abstracte i metafísic. El 1997, a partir de les revoltes que van provocar la guerra civil a Albània, es va refugiar a Milà amb la família. Va ser llavors quan va començar la seva producció de maduresa: davant la dificultat de la pintura per explicar cert tipus d’històries, va començar a dedicar-se al vídeo i al cinema d’exposició. Els seus treballs arrelen en la condició de l’exili, en assumptes socials que porten l’autobiografia al terreny col·lectiu, universal. La privadesa s’extrapola en els seus treballs, amb un llenguatge precís de gran austeritat formal, en ficcions que descobreixen la realitat amb més cruesa que l’estil documental, a través de metàfores existencials que vehiculen el trauma en la seva narració. Per a les seves obres fílmiques treballa amb actors no professionals que posen en escena representacions socials com a rituals simbòlics que demostren l’absurd de la vida quotidiana. L’any 2007 va realitzar Centro di Permanenza Contemporània, que pren el títol dels camps de detenció d’immigrants il·legals a Itàlia. Filmat a Califòrnia, una sèrie de treballadors d’origen hispà pugen per l’escala d’un avió per descobrir, amb una calculada combinació de plans, que no hi ha cap avió, sinó que esperen a l’escaleta, ocupant-la, per viatjar enlloc: una pregnant representació de l’exili en temps present i de la sofisticació irrefrenable de les fronteres del sud. Si els seus projectes fílmics estan dotats d’una certa condició pictòrica, les pintures, guaixos, parteixen de material cinematogràfic, com en les seves disseccions de pel·lícules de Passolini, d’informacions televisades o iconografies d’àlbums de família. Un indicador de l’èxit de les seves propostes són les seves mostres individuals al Jeu de Paume (2013) o al Centre Pompidou (2010), a París, al Pavelló Albanès a la Biennal de Venècia (1999) o en cites col·lectives com la Biennal de Sevilla (2004) o la Biennal de Busan a Corea (2006).
Manuel Segade

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Centre de permanència temporal / 2007