Ángel Bados
Espanya, 1945
Enrere
Ángel Bados (Olazagutia, Navarra, 1945) és un artista i docent que ha tingut un paper clau en la formació del grup d’artistes bascos que va renovar la sintaxi de l’escultura a la dècada dels vuitanta. Va estudiar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid, i després es va instal·lar a Pamplona i va inaugurar la seva primera exposició individual, «San Fermín como objeto Kitsch»: una col·lecció d’objectes iconogràfics d’aquesta festa que critica el capficament local i la seva fetitxització cultural. Aquesta fou una primera etapa en la qual van predominar les instal·lacions que articulaven una crítica del context social a través de llenguatges minimalistes, conceptuals i d’arte povera. L’empremta de Beuys, que es contínua tot al llarg de la seva obra, ja hi és patent: l’ús de materials naturals i trobats que subratllen el caràcter processual de l’obra, l’escultura social i la seva incidència en la vida o també la qüestió del ritual són trets característics del seu treball. L’any 1983 va marcar un moment determinant en la producció artística de Bados, ja que es va traslladar a Bilbao per fer de professor a la Facultat de Belles Arts i va entrar en contacte amb Txomin Badiola, Pello Irazu, Juan Luis Moraza, Ricardo Catania i María Luisa Fernández. Amb ells creà un grup de discussió que, partint de l’herència constructivista i del pensament d’Oteiza, debatia les estratègies de l’escultura moderna i la possibilitat de reactivar-la. Aquelles reflexions van tenir un impacte profund en Bados, per a qui la qüestió espacial va passar a un primer pla. Defensa llavors l’escultura com un «artefacte transformador» que necessàriament es relaciona amb l’espai que ocupa i que intervé en la vida. Les instal·lacions anteriors se simplifiquen en escultures de ferro, acer i fusta en les quals la caixa esdevé el principi formal privilegiat. Sin título pertany a aquest moment: és una composició de caixes desocupades que fan de mitjanceres en el diàleg entre l’espectador, l’espai i l’escultor. Al començament dels anys noranta, el ferro és substituït per materials fràgils i domèstics com ara la fòrmica, la fusta, el plom i sobretot el vidre. El 1996 i el 1997, juntament amb Badiola, va impartir tallers d’escultura a l’Arteleku que es van convertir en referents en la formació de les noves generacions d’artistes. I cal remarcar també en els darrers anys la seva tasca com a comissari d’exposicions, entre les quals destaca «Oteiza. Laboratorio Experimental».
Julia Morandeira

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol / 1987