Eduardo Arroyo
Espanya, 1937
2018
Enrere
Els orígens del pintor, escultor, il·lustrador, gravador, escenògraf, narrador i assagista –i potser oblidem altres camps– Eduardo Arroyo els trobem en l’escriptura i la caricatura en l’àmbit del periodisme, carrera que va estudiar i el bagatge de la qual el va fer emigrar a París el 1957, fugint, com tots els qui podien, de la sagnant i opressiva dictadura franquista. Al començament dels anys seixanta va iniciar la seva carrera com a pintor, i va optar per la figuració en un moment en què l’abstracció i l’expressionisme eren les tendències dominants al mercat i a l’escena artística internacional. Els motius dels seus quadres, que es van mantenir més o menys incòlumes durant els anys posteriors, eren, fonamentalment: la figura dels dictadors, aleshores presents al sud d’Europa, el continent sud i centreamericà, Àfrica i tot el bloc comunista, tot i que Arroyo es va centrar sobretot en els primers; la descreença o desmitificació de les grans figures de la història moderna de l’art, especialment Joan Miró, a qui potser retreia la seva residència a Espanya, i més tard Marcel Duchamp, a qui, amb els seus companys del nouveau réalisme va enterrar en una cerimònia pública, la qual cosa li va donar una fama efímera; finalment, el retrat o l’epifania d’alguns personatges del cante, la boxa i la faràndula. El 1963, la seva exposició a la galeria Biosca el va obligar a fugir de la policia del règim. El 1974 va ser expulsat d’Espanya per raons polítiques. No hi va tornar fins al 1976, després de la mort de Franco, i la seva obra va assolir notorietat pública i fonamentalment mediàtica a partir dels primers anys vuitanta. La nodrida representació de l’artista en la col·lecció, quatre peces de diferents etapes, és bona mostra dels motius que s’han esmentat abans. La més antiga, Muerte del poeta Miguel Hernández, del 1966, instrumentalitza les figures mironianes; La forza del destino: Kid Chocolate, del 1972, retrata el més famós dels boxadors cubans en l’àmbit internacional (Arroyo també ha homenatjat Arthur Cravan, ha escrit un llibre sobre Panamà Al Brown i ha dedicat una obra de teatre a la boxa, Bantam); el collage del 1975 Retrato-Peintre representa un pintor-policia secret amb trossos de paper de vidre enganxats a la cara; finalment, Carmen Amaya frit des sardines au Waldorf Astoria, del 1985, és una referència directa a aquest sorprenent fet real protagonitzat per la balladora de flamenc espanyola durant la seva estada a Nova York per participar en el programa The Ed Sullivan Show als anys quaranta. Com a escenògraf, els seus majors èxits han estat La vida es sueño de Calderón de la Barca, el 1982, i l’òpera Tristany i Isolda presentada al Festival de Salzburg el 1999.
Mariano Navarro

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Retrat - Pintor / 1975

  • Mort del poeta Miguel Hernández / 1966

  • La forza del destino: Kid Chocolate / 1972

  • Carmen Amaya fregeix sardines al Waldorf Astoria / 1988