Daniel Chust Peters
Brasil, 1965
Enrere
Daniel Chust Peters (São Paulo, Brasil, 1965) s’instal·la ben aviat a Barcelona, on estudia Belles Arts fins al 1990. Després d’una estada a França, quan torna a la Ciutat Comtal presenta el seu treball en nombroses exposicions col·lectives, entre les quals destaca «La casa, il corpo, il cuore», que va viatjar per diverses ciutats de l’Europa central. Entre les exposicions individuals que ha presentat a diferents ciutats cal destacar la producció «Aire acondicionado», que es va presentar l’any 2000 al Palacete del Embarcadero de Santander. En els darrers anys, la seva producció s’ha presentat a la Fundació Joan Miró o l’Arts Santa Mònica, a Barcelona, i a diferents ciutats de França. L’obra de Daniel Chust tot sovint reinventa arquitectures reals que, a les seves mans, es converteixen en maquetes-objecte susceptibles de ser utilitzades per a una funció determinada (un parc infantil, una jardinera, etc.). El més peculiar és que, amb molta freqüència, el referent arquitectònic que fa servir és el seu propi taller (reprodueix cada vegada l’espai on treballa en funció dels seus periples personals i professionals), i amb aquesta operació aconsegueix, no sense ironia, conduir la qüestió artística cap al món real. El seu taller –la seva ocupació artística– és el tema mateix del seu treball, tot i que gràcies a una ràpida pirueta el seu art es dissol en la pràctica i en l’experiència. En el projecte Gira-sol (2001) va arribar a presentar fins a trenta maquetes diferents del seu estudi. Un altre exemple concret d’aquesta aparent obsessió pel seu treball és Cielo mío (1996), dues cases de nines fetes de fusta que reprodueixen el seu taller i la sala d’exposicions Rekalde 2 de Bilbao. Convertint aquests espais en joguines, no solament redimensiona el caràcter de l’objecte artístic i li atribueix una utilitat, sinó que també construeix un aparell crític que qüestiona els usos de l’arquitectura i ironitza sobre el circuit de l’art. Enfront de la idea del valor de canvi que sembla que organitza tot el sistema artístic, Daniel Chust apel·la reiteradament al joc i a l’experiència lúdica, sense cap altre objectiu que la seva pròpia consumació. A partir d’un moment determinat, la referència al seu taller sembla una inflexió. A Saltar per l’aire (2007) una enorme reproducció de l’estudi baixa pel vessant d’una muntanya anunciant una mena de lenta desaparició. En obres més recents (Air force one, 2009; Air race, 2010), la investigació sobre els espais arquitectònics es desplaça cap a altres emplaçaments i, sobretot, es resol mitjançant l’aparició de personatges reals que donen cos a aquests espais.
Andrea Aguado Alemany

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Cielo mío / 1996