José María Sicilia
Espanya, 1954
Enrere
Des del 1975 fins al 1979, José María Sicilia va estudiar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat Complutense i el 1980 va abandonar Espanya i es va instal·lar a París. Junt amb Miquel Barceló i Miguel Ángel Campano, que també vivien a la capital francesa, Sicilia es va perfilar com un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i es va identificar amb la jove generació d’artistes que, a principis d’aquella dècada, reprenia la pràctica de la pintura des d’una clara sensibilitat «matèrica». La seva obra comença a organitzar-se en sèries pictòriques en què conflueixen eines de taller i diferents electrodomèstics (posts de planxar, màquines de cosir, aspiradores, antenes de televisió, etc.), que pinta d’una manera molt sintètica, evitant qualsevol tipus de connotació descriptiva, però amb un gran rigor formalista i uns traços vigorosos, sobre uns fons de denses capes de matèria i saturació cromàtica. Sicilia treballa amb els elements de la realitat més immediata amb la finalitat d’explicar-ne les característiques i l’espai que els rodeja i els defineix, o bé el sentiment que li produeixen, mirant de definir el territori entre el que és perceptible i el que és invisible. Seguint les mateixes solucions formals i compositives d’aquestes sèries, però buscant una sensació de profunditat més gran, s’interessa pels paisatges i pinta vistes de París i Madrid amb una marcada llibertat del gest, una utilització violenta del color i un gran dinamisme en el traç. A partir del 1985, Sicilia abandona els motius representats els anys anteriors i passa a treballar en una sèrie sobre el tema de les flors per la qual és especialment conegut a Espanya. Es tracta d’un nou desenvolupament temàtic que és el resultat d’una investigació pictòrica centrada, essencialment, en l’anàlisi de la forma, la construcció de l’espai i l’estructura de la llum. Des d’aquella època, la seva difusió i la seva trajectòria internacional van evolucionar en un crescendo imparable. L’exposició de les seves «flors» al Palacio de Velázquez, el 1988, el va convertir en figura imprescindible dels nous rumbs de la pintura. El 1989 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Des de poc abans de mitjan dècada dels noranta, es va iniciar en la tècnica que dominaria la seva producció fins a ben entrat el segle xxi: les ceres i el seu procés de consolidació cromàtica espontània i sense intervenció directa de l’artista. Al segle xxi, la seva producció s’ha inclinat cada cop més pel dibuix i pels materials aparentment més simples i directes i, en contraposició, per la realització d’instal·lacions simbòliques i d’escultures de simbolisme difícil i delicat. Les obres de la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani recorren gairebé vint anys dels trenta de la seva trajectòria pública, els que van des de les primeres flors de mitjan dècada dels vuitanta, com la rotunda Flor 9 i la Tulipa 00, fins a la sofisticada Black Flower VII, del 1986. Sense títol (1988), Sense títol VI (1990) i els exemplars de la «Serie Vétheuil» (1994-1995), de reminiscències monetianes, pertanyen a un període intermedi de fortes connotacions biogràfiques i formalistes. Les quatre obres restants, realitzades entre el 1997, data de les dues primeres obres de «L’horabaixa - la llum que s’apaga», i el 2004, data de La luz que se apaga, són producte de les seves experimentacions amb la cera i els pigments.
Mariano Navarro

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol VI / 1990

  • Flor 9 / 1985

  • Flor negra VII / 1986

  • Tulipa 00 / 1985

  • Sense títol / 1988

  • Sèrie Vethuil / 1994 -

  • L'horabaixa -la llum que s'apaga- / 1997

  • L'horabaixa -la llum que s'apaga- / 1997

  • La llum que s'apaga / 2004

  • La llum que s'apaga / 2004