Julian Schnabel
USA, 1951
Enrere
Segurament Julian Schnabel és la cristal·lització més aferrissada del paper que assumeix i que acompleix l’artista –i en concret els pintors– en la dècada dels vuitanta, i és un dels pocs artistes que no ha vist disminuir les seves forces ni la seva intensitat amb el pas dels anys, tot i que sí que ha ampliat l’abast dels seus interessos. En l’última dècada, s’ha concentrat més en el cine que en la pràctica pictòrica, que ha desenvolupant inclinant-se cap a una figuració quasi inexistent fins als anys noranta del segle passat. Inclòs pels especialistes entre els artistes que van protagonitzar el «retorn a la pintura», ha conciliat en la seva obra l’influx d’alguns dels grans noms de l’abstracció nord-americana –Jackson Pollock, Robert Motherwell, William Baziotes, Cy Twombly i Brice Marden– i del primer pop –Robert Rauschenberg–, amb la seva atenció inveterada al que ha passat en l’escena europea, preferentment a les obres de Picasso, Joseph Beuys i Sigmar Polke. La seva actitud ha estat definida com intermèdia entre la crítica postmodernista i «l’heroisme» idealista de l’avantguarda de postguerra. Artista prometeic, paral·lelament a la pintura i l’escultura s’ha endinsat en l’escriptura –a més dels seus diaris i apunts, ha escrit també la seva autobiografia–, la música i el cinema. El 1996 va dirigir la pel·lícula Basquiat, dedicada a l’artista Jean-Michel Basquiat, el grafiter més cèlebre de Nova York, mort el 1988, i l’any 2000 va realitzar la pel·lícula Before Night Falls, sobre la biografia del poeta cubà Reinaldo Arenas. Schnabel ha mantingut i manté encara un vincle personal i artístic molt estret amb España. Els seus famosos plate paintings, quadres pintats sobre un fons de plats trencats, són fruit de la seva estada a Barcelona el 1978 i del coneixement de l’obra de Gaudí. «The Recognitions Paintings», una de les seves sèries més rotundes i inquietants, va tenir una espectacular instal·lació i va veure prorrogats els seus continguts després de l’exposició al Cuartel del Carmen de Sevilla. El 2007 va dirigir The Diving Bell and the Butterfly, per la qual va obtenir el premi al millor director al Festival de Cannes d’aquell any i el Globus d’Or i el premi Independent Spirit l’any següent. Les seves últimes exposicions espanyoles van tenir lloc al Palacio de Velázquez del Retiro madrileny, que depèn del MNCARS, el 2004; a l’espai de Tabakalera de San Sebastián, el 2007, i al Centro Niemeyer d’Avilés, el 2010-2011. La seva exposició de clausura de la Galería Soledad Lorenzo va ser compartida amb Jorge Galindo el 2012. La Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani només té obres de l’Schnabel dels anys vuitanta, però totes elles són peces importants i significatives. En alguns casos el seu interès radica en l’ús de materials fins aleshores aliens a l’art de la pintura, com passa amb les veles de vaixell que fa servir a Don Quijote Meets Don Corleone, 1983, que a més té una forta empremta espanyola, i al mateix temps sarcàstica, i molts components mitogràfics. Les tres peces restants, entre elles els dos inquietants Contro Dio i Contro mio, així com 70th Week, companya de les anteriors pel que fa a certs aspectes, són del 1989.
Mariano Navarro

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Don Quixot es troba amb Don Corleone / 1983

  • Contra Déu / 1989

  • Contra meu / 1989

  • Cada dia hi ha la bèstia amb dents de ferro i deu ... / 1989

  • La setantena setmana / 1989