Joan Rom
Espanya, 1954
Enrere
Iniciat com a pintor, l’obra d’aquest artista aviat va evolucionar cap a l’escultura i així, el 1986, va presentar les seves primeres obres realitzades en cautxú que van marcar significativament l’evolució de la seva trajectòria artística. A mitjan dècada dels vuitanta, artistes com Rom, que havien rebut formació de pintors, van veure que «entre la pintura i l’escultura quedava un territori que els proporcionava una certa llibertat per moure’s fora de les imposicions acadèmiques» i que, per tant, amb els seus coneixements pictòrics podien tractar de fecundar l’escultura. Aquesta posició coincidia amb molts altres artistes de la seva generació, que durant la dècada dels vuitanta van aconseguir que l’escultura espanyola es capgirés de manera significativa, amb noms com ara Juan Muñoz, Jordi Colomer, Txomin Badiola, Juan Luis Moraza i Pepe Espaliú, entre molts altres. Com l’artista mateix comentava ja en els seus inicis, no es considerava escultor, sinó un artista que dibuixava amb restes trobades en els seus llargs passejos, recollint detritus, bàsicament cautxú però també plàstic, pedres, ossos, vidres, etc. Materials, tots ells, que anava localitzant en abocadors i solars dels afores de la ciutat de Reus, a la qual es va traslladar, i que li servien per construir metàfores emprant, per exemple, l’ambigüitat d’un material com el cautxú, que segons ell és a mig camí entre el natural i l’industrial. Però també va utilitzar altres materials com la llana per recobrir els seus volums amorfs però amb clares al·lusions a parts del cos humà, o bé la pell, procedent en part de peces de vestir, que també al·ludirien subliminalment a una certa corporeïtat. Els seus dibuixos escultòrics de cautxú, majoritàriament adossats al mur, respondrien en part a les propostes impulsades per escultors adscrits als moviments l’arte povera i anti-form, com ara els nord-americans Robert Morris, Richard Serra i Eva Hesse, o els italians Giovanni Anselmo i Mario Merz. En canvi, les seves peces escultòriques, en què combina materials com ara llautó, cautxú, coure, alumini, pell, etc., són una «sèrie d’exvots posats sobre les seves respectives taules de coure. Objectes aïllats, grups d’objectes que semblen necessitar-se els uns als altres, simètrics o asimètrics, pertanyen al món de l’oració, de la superstició o de les estructures primitives de creences. (...) Quan ajunta les taules d’aquests exvots, Rom juga, un cop més, amb tensions en contrapunt, com si, en reflexionar sobre els extrems de la seva pròpia ment, li fos possible descobrir una poesia en constant metamorfosi». El 1989 el crític Kevin Power va descriure amb aquestes paraules la sèrie escultòrica, que l’artista va descriure com «safates», en ser presentada a Madrid. El 1997, just en el moment en què començava a consolidar una brillant trajectòria artística, Joan Rom va escriure: «Crec que pintar un quadre o fer una escultura és més que pintar un quadre o fer una escultura, és important si tens un motiu per fer-ho, però també pot ser la cosa més banal del món»; potser per això el 1998 va decidir dedicar-se a l’ensenyament i abandonar totalment la pràctica artística. Aquesta decisió va coincidir amb la seva exposició «Cures i berrugues» a la Galeria Estrany • De la Mota de Barcelona, mostra que l’any següent va merèixer una menció en el premi Arts Visuals Ciutat de Barcelona.
Glòria Picazo

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol / 1986

  • Sense títol / 1987

  • Petjada / 1988