Carlos Pazos
Espanya, 1949
Enrere
La trajectòria artística de Carlos Pazos s'inicia a Barcelona durant la dècada dels setanta, dins del marc dels nous comportaments artístics. Com altres companys de generació, Pazos també va rebre influències molt diverses (arte povera, pop, neodadaisme, accionisme, cultura popular), amb les quals va ser capaç de dur a terme un ambiciós cicle artístic amb l'epígraf genèric de «La nostalgia del tiempo no vivido», que va desgranar en entregues successives a través d'una sèrie d'exposicions memorables: «Voy a hacer de mí una estrella» (1975), «Conocerle es amarle» (1978), «The Floor of Fame» (1978) i «Bonjour melancolía» (1980). Per bé que l'adscripció historiogràfica més freqüent de Pazos ha estat -i és encara- com a artista conceptual, no es pot deixar de banda el seu distanciament terminant i tenaç de l'ortodòxia conceptual, consumat en declaracions públiques i mitjançant l'ús reiterat, subjectiu i autobiogràfic, en les seves intervencions artístiques, de materials procedents de la cultura popular, ja siguin dibuixos, ready-mades, accions, fotografies o instal·lacions. Si al principi en les seves obres es reconeixia la influència formal de l'art pop i la influència processual de l'arte povera, com també una hipotètica intenció de qüestionament sociològic del consum popular, la seva evolució posterior demostra que el seu treball s'acostava més a les mitologies individuals i a la reinterpretació neodadà del ready-made, que a les distanciades traduccions en pintura i escultura d'imatges i objectes procedents dels mitjans de comunicació de massa. Gràcies a la introducció de tota mena d'objectes de consum popular en el seu treball, Pazos va poder establir les bases d'un discurs artístic que implicava posar radicalment en qüestió no sols la pintura, sinó també la qualitat i la perdurabilitat com a valors fonamentals en l'art. El recurs al souvenir, com a record personal que té la capacitat de condensar un instant fugaç de la memòria sentimental, li va facilitar la incorporació de la dimensió autobiogràfica i de la seva derivació mítica corresponent. Al principi de la dècada dels vuitanta, la transformació de la ironia en malenconia, com a actitud que inspirava la concepció del seu treball, va marcar l'inici d'una nova etapa, «A cuestas con la memoria», l'aportació més difosa i recognoscible de la qual són els anomenats «objectes escenificats» que Pazos ha anat desenvolupant fins avui.
Pablo Ramírez

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Milonga / 1980

  • Rosca, rosquilla, tortell / 1989

  • Qualsevol que cerqui una quimera / 1991

  • Maleïda primavera / 1985

  • No tenia cor / 1982

  • Meravelles / 1987 -

  • La pela no ens deixa veure el duro / 1990