Sherrie Levine
USA, 1947
Enrere
A partir del 1973, quan va acabar els seus estudis d’art a la Universitat de Wisconsin, Sherrie Levine va començar a exposar a Nova York, ciutat a la qual es va traslladar dos anys després. Fou allí que va entrar en contacte amb altres artistes de la seva generació que compartien els seus mateixos interessos, principalment Barbara Kruger i David Salle. Tant Barbara Kruger com Sherrie Levine van iniciar aleshores una obra amb un component polític explícit basat en el feminisme i en els discursos postestructuralistes. El 1980, Levine va tornar a fotografiar fotografies fetes per Edward Weston, i d’aquesta manera va establir les bases del discurs subjacent en el seu treball: la discussió sobre la noció d’autor, qüestionada per Roland Barthes i Michel Foucault, a través d’una estratègia d’apropiacionisme. Levine va repetir aquest procés de «refotografiar» altres obres prenent com a objecte l’obra d’altres fotògrafs clàssics, i el 1983 el va aplicar a la pintura reproduint minuciosament en petites aquarel·les obres de Joan Miró, Kassimir Malevitx, Fernand Léger i Piet Mondrian. Des del 1985 ha ampliat el concepte d’apropiacionisme inherent al seu treball fent obres que ja no són simples còpies, sinó que més aviat són obres «a la manera de»; és a dir, apropiant-se de les formes però també de les idees i els conceptes d’un artista. Paral•lelament, ha dut a terme sèries de quadres que repeteixen patrons i estructures compositives de la pintura moderna.
David G. Torres

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Els solters (segons Marcel Duchamp) / 1990