Francisco Leiro
Espanya, 1957
Enrere
El context en què Francisco Leiro es va formar diu molt de les obres del seu primer període, al qual pertany l’escultura Benito Soto (1986). Leiro va néixer a Cambados, una vila marinera tradicional de les Rías Baixas, el 1957. Durant la infantesa i l'adolescència va aprendre l'ofici de tallista del seu avi, un dels més respectats i sol·licitats de la comarca. En acabar l’escola, es va traslladar a Santiago de Compostel·la per estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis, i poc temps després va ingressar a Belles Arts, a Madrid. Aquests episodis de la seva biografia són crucials per entendre a fons el tipus d’obres que va crear a continuació, quan, després de les seves primeres exposicions –a la galeria Montenegro de Madrid i amb el col·lectiu Atlántica, el 1983–, va ser aclamat com un dels artistes més prometedors de la seva generació i el van convidar a participar en projectes de prestigi, com la Biennal de São Paulo o la de Sydney. En un moment de canvi en què les propostes del conceptual van quedar relegades, encara que només fos temporalment, Leiro va ser un dels artistes, en el terreny internacional, que es va dedicar amb més vigoria a recuperar mitjans i gèneres, com l’escultura en fusta i l’estatuària, que semblaven destinats a l’ostracisme. La cultura popular i el neoexpressionisme, la tradició i la modernitat –una amalgama que, en el seu cas, es compon d’ingredients diversos com l’artesania, el romànic, l’escultura policromada barroca i fins i tot les llegendes i el folklore immaterial– van confluir en la seva pràctica artística de manera natural i espontània. Tal com van fer altres artistes de la seva generació a Galícia, Leiro va decidir portar al camp de la representació tradicions amenaçades per una imminent desaparició, com ara la fusteria o l’art de tallar la pedra. La rusticitat que salta a la vista en l’aparença formal de les seves primeres obres troba la seva motivació original en la lluita de l’home amb el material (metàfora de la pugna entre l’home i la natura) i en l’interès de l’artista per experimentar amb les seves propietats intrínseques. Benito Soto és una peça que remet a aquest univers i que és, a la vegada, producte d’una interpretació creativa i humorística de la mitologia popular. Benito Soto va ser un mariner gallec que, a principis del segle xix, va decidir segrestar un vaixell brasiler que comerciava amb esclaus entre Rio de Janeiro i el golf de Guinea, per començar una carrera de pillatges i abordatges arreu de l’Atlàntic. Bucs i galions de renom en aquella època, com ara el Morning Star o el Topaz, van ser presa dels seus atacs. Les peripècies de Soto es van filtrar gradualment a l’àmbit de la llegenda i s'han transmès en contes i relats orals en els pobles mariners de Galícia fins avui dia. Leiro va decidir homenatjar la bravura d’aquest personatge únic –a mig camí entre la realitat i la ficció– i el va immortalitzar en una estàtua ruda, brusca i impetuosa, que rememora el moment tràgic en què la seva aventura s’acaba: quan el pirata s’encamina solitari, però determinat, cap a la forca anglesa testimoni de la seva última alenada, «amb els cabells negres i enredats i la pell cremada pel sol, a l’estil d’un predicador londinenc de renom profètic i antipoètic».
Pedro de Llano

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Benito Soto / 1986