Salvador Juanpere
Espanya, 1953
Enrere
Salvador Juanpere (Tarragona, 1953) inicia la seva trajectòria als anys vuitanta i ben aviat esdevé un dels artistes més significatius de l’anomenada «nova escultura catalana». Des del primer moment, la seva obra es desenvolupa en una clara proximitat amb les tradicions minimalista i povera, tot provant de trobar una feliç intersecció entre aquestes dues poètiques de l’escultura contemporània Fulla rasant i punxa, 1986). En els darrers anys, el seu treball s’ha desplaçat cap a una explícita conversió de la pròpia tasca escultòrica en el tema central de la seva obra; i així, peanyes, encluses, palets o caixes d’eines esdevenen objectes poetitzats, sovint reelaborats amb materials nobles. És el cas de la instal·lació Gli instrumenti dell’arte (2005), on mostra una reproducció feta amb fusta dels estris que més fa servir juntament amb fragments i restes d’obres anteriors. Aquest gir metalingüístic, resolt amb un gran virtuosisme tècnic, ha situat l’obra de Juanpere en una reflexió sostinguda sobre l’ofici escultòric, sobre els seus processos i mètodes i, per damunt de tot, sobre l’experiència de trobar-se directament amb els materials. Aquesta focalització en la tasca de l’escultor s’amplifica també amb les cites literals d’artistes històrics (Bernini, Oteiza, Judd o Penone). Aquesta ingent constel·lació de referents, formulada amb un tarannà nostàlgic clar, sembla que sentencia la clausura d’un ofici, en altre temps carregat de principis humanistes, que avui solament es pot actualitzar com un record vulnerable. Des d’aquesta perspectiva, és molt eloqüent la manera com Juanpere evoca l’obra de Brancusi Muse endormie, que al començament del segle XX va iniciar el camí de la modernitat escultòrica, en la seva Muse épuisée (2013), una peça de marbre perforada per paraules que confinen l’escultura a la seva pròpia literalitat. Juanpere ha dut la pràctica de l’escultura a totes les seves possibles aplicacions, des del treball a petita escala fins a l’escultura pública permanent. Un exemple d’aquest darrer interès és Viatge global, viatge local, viatge personal (2008), feta als murs d’accés de l’estació de Roquetes del metro de Barcelona. Consta de 487 plaques perforades amb paraules que proven de reflectir l’imaginari del barri des del 1953, l’any que es va construir. La forma i el color de les plaques recorden els subratllats fluorescents que es fan servir als textos per remarcar el que és important. Es tracta, doncs, d’un exercici de visibilització de la memòria.

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Fulla rasant i punxa / 1985