Xavier Veilhan
França, 1963
Enrere
Xavier Veilhan (Lió, França, 1963) va estudiar a l’École nationale supérieure des Arts Décoratifs de París, i va completar la seva formació a la Hochschule der Künste de Berlín, on fou deixeble de Georg Baselitz, i a l’Institut des hautes études en arts plastiques de la capital francesa. En els inicis de la seva carrera es va interessar pel punk i ha fet diverses col·laboracions amb músics, com el grup AIR o Sébastien Tellier. Va començar a destacar en l’escena internacional –és probablement l’artista francès més conegut de la seva generació– a la segona meitat dels anys noranta, quan va presentar les seves grans fotografies tractades digitalment, amb una iconografia molt particular i amb un aspecte pictòric. En aquelles imatges creava els escenaris i, d’una manera molt rellevant, el vestuari, que en algunes obres recorda els figurins per al teatre dissenyats pels artistes de les avantguardes. El resultat era un collage de fragments recompostos per suggerir una narrativa estranya, amb al·lusions a un passat històric o amb elements d’una fantasia universal. L’escultura ha anant guanyant protagonisme en el seu treball, una tendència que va culminar amb la presentació de les seves obres l’any 2009 al palau de Versalles amb un gran ressò internacional. Una de les característiques més marcades del seu treball és el refinament tecnològic, juntament amb l’acurada adequació dels materials i les formes a cadascun dels seus projectes. També hi ha guanyat presència les instal·lacions, a vegades tan espectaculars com la que va fer el 2004 al Centre Pompidou, o d’una gran subtilesa, com la dissenyada per a La Conservera (Múrcia) el 2012. El processament digital d’imatges i volums s’hi combina amb una simplificació de les formes: a la sèrie «Light Machines», que va idear per a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, va crear unes «pantalles» fetes amb 1.024 bombetes que traduïen mitjançant la intensitat de la llum emesa els clarobscurs d’una breu filmació. El vídeo s’havia sotmès prèviament a una disminució de la resolució fins a aconseguir reduir-lo també a 1.024 píxels, que es corresponien amb cadascuna de les bombetes. «La combinació de l’electricitat i l’estètica digital», ha afirmat Veilhan¬, «produeix una pel·lícula fantasmàtica que voreja l’abstracció. La imatge es repeteix infinitament, de manera que posseeix la qualitat hipnòtica d’una flama.»
Elena Vozmediano

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Màquina de llum núm. 7 / 2002