Dominique González-Foerster
França, 1965
Enrere
Dominique Gonzalez-Foerster (Estrasburg, 1965) forma part del grup d’artistes contemporanis de més projecció internacional. Al llarg de la seva trajectòria ha presentat exposicions individuals en alguns dels centres més reconeguts d’arreu del món i ha guanyat prestigiosos premis. En una primera època, des del final dels anys vuitanta, el seu treball es concentra en la creació «Chambres», uns espais ambientals que exploren el concepte d’interior. A partir de la reconstrucció d’aquests espais, proposa una exploració crítica de les convencions que regeixen la nostra relació amb els entorns construïts. La intenció és qüestionar les promeses utòpiques, el substrat ideològic i, fins i tot, el mal funcionament de l’arquitectura i l’urbanisme des del modernisme fins a algunes de les propostes més recents. Des de mitjan anys noranta el seu treball gravita sobre diversos temes, però es focalitza amb una especial atenció sobre les formes de vida vinculades a la realitat de les ciutats contemporànies. A través de treballs cinematogràfics i elaborades instal·lacions, Gonzalez-Foerster construeix entorns narratius i espacials que modifiquen del tot els paràmetres tradicionals de la percepció i obliguen l’espectador a superar la seva estranyesa inicial i a prendre partit. En l’articulació d’aquests ambients l’artista utilitza molt sovint un ingent univers de cites culturals que, en certa manera, converteixen el seu treball en el seu punt de trobada de disciplines com la literatura, l’arquitectura, el cinema o la música. En aquest sentit, convé recordar els diferents projectes que ha dut a terme en estreta col·laboració amb altres artistes de la seva generació (Pierre Huygue, Liam Gillick, Rirkrit Tiravanija…). El mateix món de l’art contemporani el fa servir molts cops com a material per manipular i recontextualitzar, com passa amb Roman de Munster (2007) o el seu projecte per a la Turbine Hall de la Tate Modern TH.2058 (2009). Dominique Gonzalez-Foerster sempre ha esquivat la possibilitat de vincular el seu treball a un estil i ha suggerit que el més important és integrar els elements que conformen la seva experiència (lectures, pel·lícules, persones, llocs) en la creació d’una trama, a la qual l’espectador està convidat a incorporar-se i participar. En aquest sentit es pot afirmar que un component del seu treball és la inspiració en l’estratègia de la dérive (deriva), un recorregut no planejat enmig de la riquesa d’estímuls que proporciona un entorn determinat, carregat d’accidents i detalls, que condueix els passejants de manera imprevisible amb la finalitat que visquin una experiència nova i autèntica. En efecte, més enllà de trobar una metodologia per a una estricta exploració urbana, el que proposa Gonzalez-Foerster és una estratègia per garantir una percepció dels llocs oberta, un constant exercici de mobilitat que permeti una interpretació complexa, atenta als detalls d’aparença ínfima, dels contextos en què ha submergit l’espectador. Petite (2001) es una videoinstal·lació en què es conjuguen en perfecte equilibri les imatges i el contenidor arquitectònic. Un espai simple i asèptic, tancat per dues parets de vidre transparent, acull una seqüència d’imatges que evoquen l’ansietat i la confusió que s’apodera de la imaginació infantil. Com passa en la majoria de les seves instal·lacions, l’atmosfera que resulta d’aquesta combinació d’elements té un caràcter proper a l’element teatral; però no pas com un simple escenari per ser contemplat, sinó com un ambient en el qual s’ha situat l’espectador perquè activi una experiència.
Andrea Aguado Alemany

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Petita / 2001