Jean-Marc Bustamante
França, 1952
Enrere
Aquest artista francès va començar la seva formació en fotografia com a ajudant de William Klein a la darreria de la dècada dels setanta, i al començament de la dècada següent ja es va fer a conèixer tant pel seu treball en aquest àmbit com en el de l’escultura. Entre el 1983 i el 1987 va col·laborar amb el també escultor Bernard Bazille, i van signar les seves obres amb el nom de BazilleBustamante. Ell també va decidir de dedicar-se a l’escultura, i va presentar les seves primeres peces a la galeria Ghislaine Hussenot de París el 1988. El mateix artista es definia amb aquestes paraules el 2012: «Aquests últims anys he impartit pintura a la Kunstakademie de Munic, però en realitat no sóc pintor. . . Ni fotògraf, ni escultor. M’agrada aprendre el mitjà a través de l’ensenyament. Vaig ser professor d’escultura a la Rijskakademie d’Amsterdam durant uns anys. Ara intento explorar la pintura, per això imparteixo la matèria». Potser perquè per a Bustamante l’art és per damunt de tot una experiència de la mirada, els seus treballs més destacats són aquells en els quals fa servir el mitjà fotogràfic, com en les sèries «Tableaux» i «Lumières», que el van donar a conèixer en el circuit artístic internacional, fins al punt de mostrar-ne una part com a únic representant del pavelló francès a la 50a edició de la Biennal de Venècia, l’any 2003. En la sèrie «Tableaux», iniciada el 1977, mostra un continuat interès per un paisatge una mica desnaturalitzat, amb un cert caràcter d’artificialitat i un marcat accent anodí, sorgit després de passar llargues temporades en una casa propera a Barcelona. En canvi, en la dilatada sèrie «Lumières», iniciada el 1987, apareixen interiors arquitectònics en els quals, poc o molt, la figura humana té presència. Però potser la llum que hi irromp, definint uns marcats clarobscurs, sigui la protagonista absoluta de les imatges resultants, fins a tal punt que dóna títol a la sèrie: Lumières (llums). La particularitat d’aquesta sèrie rau en el tractament que l’artista dóna a les imatges fotogràfiques, ja que es tracta de serigrafies sobre plexiglàs que es presenten distanciades uns centímetres de la paret perquè s’estableixi un joc d’ombres molt particular entre les imatges (que solen ser en blanc i negre o bé virades en un únic to) i les ombres que projecten sobre el mur situat al darrere. De fet, el resultat final esdevé una extensió del mitjà pictòric, supera la bidimensionalitat de la imatge i d’aquesta manera assoleix un caràcter gairebé escultòric. Quant als espais arquitectònics seleccionats per Bustamante, al principi es va inclinar per l’evocació del món infantil: va escollir fotografies d’escoles i les va serigrafiar sobre plexiglàs. En obres més recents reprèn a Internet imatges d’interiors de discoteques per a joves, que després del procés de manipulació que els imposa l’artista apareixen poc nítides, com tractant de posar en relleu el procés emprat per transformar les imatges. El mateix artista resumeix així l’evolució del seu treball: «Vaig començar fotografiant la terra i la seva naturalesa caòtica, com els solars, els espais transitoris, els límits de les ciutats, els espais inestables, i ara cada vegada m’interessa més l’aire, la llum, el cel, el color».
Glòria Picazo

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Llum 02.03 (Sèrie Lumières) / 2003