Joan Hernández Pijuan
Espanya, 1931
Espanya, 2005
Enrere
Si amb una sola frase es pot definir un artista, cosa summament difícil quan la seva obra presenta una diversitat i profunditat com la de Joan Hernández Pijuan, aquesta podria ser una de les primeres que va pronunciar el mateix Hernández Pijuan en la lectura de la seva tesi doctoral: «La pràctica de la pintura és una forma de coneixement». A la pintura ha dedicat exclusivament la seva tasca i per ella ha aplegat coneixements que el converteixen en mestre d’artistes. Aquella lectura que va fer el febrer del 1988 ens proporciona les dades, l’anàlisi i els coneixements fonamentals sobre la seva personalitat artística i sobre la seva obra. Va ser alumne de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Escola Llotja) entre el 1945 i el 1947 i posteriorment, entre el 1952 i el 1956, de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, ambdues a Barcelona. El 1955 va fer la seva primera exposició individual, que va ser presentada per Rafael Santos Torroella. Durant els anys 1957 i 1958 va residir a París, on va estudiar tècniques d’estampació, va descobrir i estudiar l’art de la primera meitat del segle XX i va iniciar la recerca que ha considerat sempre la seva preocupació principal: l’espai visual. Durant els anys seixanta, Hernández Pijuan pintava sobre fons monocroms figures simples (una copa de vidre, unes tisores, un ou) que trencaven la planesa del quadre i fingien un tall o una ranura per on s’albirava, tancat, un espai ulterior. A l’exposició retrospectiva «Espais de silenci», celebrada el 1993 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), Pijuan va triar com a data inaugural del seu treball pictòric –o, en tot cas, del que ell considerava «museable»– l’any 1972. Els paisatges que va pintar aquell estiu el van convèncer que començava a assolir la independència. La seva obra dels anys vuitanta es caracteritza per una tornada al dibuix i a l’espontaneïtat de tractament dels temes, generalment abordats en sèries en què la subjectivitat del pintor marca el seu propi territori. Durant els noranta, a una autèntica explosió i multiplicació cromàtica se li va afegir el tractament rítmic de la superfície pintada. Les seves obres del segle XXI han dut aquests trets a una de les formulacions més riques i denses de la pintura internacional. Entre el 1992 i el 1998, Hernández Pijuan va ser degà en funcions de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va ser acadèmic numerari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) li van dedicar dues importants retrospectives. Va participar al Pavelló d’Itàlia de la Biennal de Venècia (2005). La Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani inclou gairebé una vintena de pintures del mestre. Aquestes obres abasten des d’uns moments inicials, en què es trobava immers en els corrents informalistes abstractes de finals dels anys cinquanta i seixanta, que ell mateix considerava, com hem apuntat abans, un període previ a la irrupció del veritable Hernández Pjijuan, amb quatre peces titulades Pintura 3-63 (datada oficialment el 1964, però que pel títol ha de ser de l’any anterior), Nus vertical (1963), Movimiento blanco sobre fondo negro y pardo i Cuadro blanco sobre fondo azul intenso (ambdues del 1964), fins a Dues flors sobre blanc (1987), Flor (1999), i Terra d’ombra 2 (2001). Tríptic I (1997) i Vertical (1978) són magnífics exemples de les seves anàlisis de pinzellada i color, que els crítics van acostar a les pràctiques minimalistes. El significatiu conjunt de pintures de la dècada dels vuitanta, clau en la seva transició cap a una formulació del paisatge aliena a les diferències entre abstracció i figuració dinàmica, ens deixa l’impressionant Xiprers a Folquer (1985), Paisatge ocre 2 (1987) i Espai ocre (1989), així com dues atractives obres de flors: Dues flors sobre blanc, del 1987, i una altra de l’any següent, Flor verda. Finalment, i no menors ni en qualitat ni en importància, tenim un altre quartet de peces dels anys noranta i de la primera dècada del 2000, la majoria de reminiscències orientals: El Marroc hi és present II (1993), una Memòria de l’Alhambra I (1994), i una altra Memoria del sur 5 (2002), totes dues «negres»; i una pintura «blanca» de sòlides i rotundes propostes rítmiques abstractes, Solcs amb llum d’argent (1997). Hernández Pijuan va rebre diferents guardons tot al llarg de la seva carrera, entre ells el premi de la Dirección General de Bellas Artes del 1957, el Premio Nacional de Artes Plásticas el 1981, la Creu de Sant Jordi del 1985, el Ciutat de Barcelona a les Arts Plàstiques i el Premio Nacional de Arte Gráfico el 2004-2005.
Mariano Navarro

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Memòria de l'Alhambra I / 1994

  • Espai ocre / 1989

  • Xiprers a Folquer / 1985

  • Tríptic I / 1977

  • Nus vertical / 1963

  • El Marroc hi és present II / 1993

  • Vertical / 1978

  • Paisatge ocre 2 / 1987

  • Dues flors sobre blanc / 1987

  • Flor verda / 1988

  • Solcs amb llum d'argent / 1997

  • Flor / 1999

  • Terra d'ombra 2 / 2001

  • Memòria del sud 5 / 2002

  • Quadre blanc sobre fons blau intens / 1964

  • Pintura 3-63 / 1964

  • Moviment blanc sobre fons negre i bru / 1964