Federico Guzmán
Espanya, 1964
Enrere
Federico Guzmán està lligat al grup de creadors sevillans que va sorgir al llarg de la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta al voltant de la galeria La Máquina Española i que va suposar un fort revulsiu en el panorama artístic nacional del moment. Autor d’una obra formalment diversa, ha fet servir una gran varietat de suports per a les seves creacions, com ara el dibuix, la pintura, l’escultura, la instal·lació, les intervencions en l’espai urbà, la reprografia o diferents tècniques de gravat. La seva obra absorbeix els plantejaments dels artistes conceptuals nord-americans de la dècada dels setanta, per la qual cosa l’artista atorga a algunes idees una gran preponderància sobre la seva plasmació física en la peça. Una gran part de la seva producció parteix de la noció de comunicació, amb un èmfasi especial en l’observació de la pròpia experiència pel que fa a l’intercanvi d’idees i als aspectes que la condicionen, més que no pas en la transmissió de conceptes concrets. És així com Guzmán utilitza ben sovint el corrent elèctric o les línies telefòniques, com en el cas de Tipografía/Topografía, presentada a la galeria Brooke Alexander de Nova York el 1990, en la que va ser la seva primera mostra individual als Estats Units. Poc després, en obres com Anuncio o La inundación, que va presentar l’any 1990 a l’exposició «El cuarto amarillo», a Madrid, va reclamar la seva existència individual incloent el seu propi número de telèfon o el del seu carnet d’identitat. Durant el decenni del 1990, Guzmán va investigar en l’àmbit de la producció col·lectiva de l’art, a través de grups com Agencia de Viajes, GRATIS (Grupos Recreativos Autónomos Temporales de Interés Social) o Cambalache. Entre el 1997 i el 1999 va viure a Bogotà, on va ser professor de la Universitat dels Andes, fet que li va permetre incorporar a les seves obres les condicions de vida i l’entorn quotidià de Colòmbia. A la dècada següent, el seu interès per la natura, com també el compromís social de l’artista, es va anar incrementant i reforçant amb successius viatges al Sàhara Occidental. Mitjançant múltiples referències a elements vegetals, les seves pintures, sovint de gran format, transmeten una immensa vitalitat i un optimisme convençut. Posteriorment, va tornar a plantejaments més geomètrics que submergeixen l’espectador en un món més personal i oníric.
Ferran Barenblit

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Sense títol / 1987

  • El problema d'Aladí / 1991

  • Un món sense barreres / 1995 -