Dora García
Espanya, 1965
Enrere
Dora García va estudiar Belles Arts a la Universitat de Salamanca i posteriorment va ampliar estudis a la Rijksakademie d’Amsterdam (1989-1991). Des del començament del segle xxi ha participat en els principals esdeveniments del món de l’art contemporani, com són l’Skulptur Projekte Münster (2007), la Biennal de São Paulo (2010), la Biennal de Venècia (2011) o la Documenta de Kassel (2012). La seva obra representa una renovació de la performance centrada especialment en les relacions entre la seva obra, l’espectador i l’espai expositiu; es tracta d’un àmbit d’investigació en què el text i la posada en escena específica construeixen una experiència sensorial i emocional en la qual el públic –sigui d’una manera inconscient, sigui d’una manera involuntària– adquireix un rol de protagonista. Així, la seva obra s’expandeix tant en l’espai (la sala d’exposicions, l’espai públic o Internet) com en el temps, i d’aquesta manera estableix connexions amb l’àmbit de les arts escèniques i les arts en viu en general. Pròxim també a la literatura i a la tasca de l’escriptura, el seu treball explora els límits entre ficció i realitat mitjançant la construcció narrativa d’històries i situacions capaces de qüestionar les convencions socials que ens sustenten. Malgrat el predomini del registre performatiu, l’artista treballa amb formats de presentació que van des de l’escultura o el vídeo fins a la instal·lació, la publicació o el projecte on line. A partir d’una lectura conceptual del fet escultòric, Oportunidades restantes (1992) és una aproximació simbòlica i formal a alguns dels temes recurrents en la seva obra: l’atzar, el desig, l’expectativa i la possibilitat. A continuació, amb Bolsa dorada (1995) l’artista fa la primera incursió en l’ús de l’or, un material freqüent en la seva trajectòria pel seu caràcter contradictori (puresa i toxicitat alhora), i que incorporarà després a base de frases daurades escrites als murs de l’espai expositiu. En aquest cas, la peça convida a un joc d’ambigüitat perceptiva que interpel·la i inquieta directament l’espectador per enfrontar-lo a les seves pròpies sensacions i premocions davant la presència daurada. La voluntat narrativa del seu treball fa que, a més de la performance, el vídeo sigui un dels seus mitjans d’expressió més habituals. A Lección respiratoria (2001), l’artista analitza les relacions de confiança i intimitat entre persones a través d’una sessió d’entrenament en què una professora ensenya a una nena tècniques de respiració. Es tracta d’un exercici d’aprenentatge corporal que li permet tractar conceptes complexos i significatius dins de l’àmbit social, com són ara els de domini, submissió i control. Seguint aquests mecanismes de relació grupal, Lo posible (2003) mostra una instal·lació interactiva que compila una extensa col·lecció de sons trobats a Internet. És un complet arxiu sonor ple de situacions acústiques que ofereix a l’usuari la possibilitat de construir un relat sonor pretesament individualitzat. Finalment, The Deviant Majority. From Basaglia to Brazil, un projecte que li va encarregar la Galleria Civica di Trento per a la Biennal de São Paulo del 2010, és una pel·lícula que exposa les investigacions de Dora García al voltant del paradigmàtic psiquiatra venecià Franco Basaglia (1924-1980), un dels principals representants de l’antipsiquiatria. Es tracta d’un viatge d’Itàlia al Brasil que analitza les teories de Basaglia amb relació a la malaltia mental, definides a partir de la supressió de les pràctiques d’exclusió social pròpies del manicomi i per l’ús d’altres models d’interacció entre els pacients i la resta de la societat.
David Armengol

Obres de l’artista a la Col·lecció Obres de l’artista a la Col·lecció

  • Bossa daurada / 1995

  • Oportunitats restants / 1992

  • La lliçó respiratòria / 2001

  • El possible / 2004

  • La majoria marginada. De Basaglia a Brasil / 2010